DIARI DEL CAPITÀ

Gnosticisme

2006-04-08T15:12:00.000+02:00

Ara, National Geographic, presentarà al Món un manuscrit que defensa a IVDES ISCARIOT. I el presenta com el deixeble preferit de IESVS, el seu més fidel deixeble: aquell que l'entrega per a què el Sanedrí es carregui al Mestre.

Primer m'ocuparé de la notícia en sí i després de la llegenda. De manera que el lector pot deixar de llegir-me quan s'aborreixi:

Pel que fa a la notícia i la ostentosa presentació de la Societat, doncs em sembla molt malament: no cal fer una gran operació de màrqueting d'una de les claus que els gnòstics sempre hem sabut. Res de nou sota el cel.

Han pretés sorprendre al món, i s'han equivocat: el Món ja sap massa coses com per sorprendre's, i el Món prou feina té com per ocupar-se del que realment va succeir a Palestina sota el protectorat Romà de l'Imperi de Tiberi.

Cap telenotícies n'ha fet més cas que explicant-ho. El Vaticà no s'ha enfonsat deixant un gran llac al mig d'Itàlia, i entre els cristians ortodoxes -a destacar la secta copta-, és com si se'ls hguès dit que plou de dalt a avall.

Ara bé, potser sí que ha servit per despertar alguna ment atontada per segles d'engany. La pastilla vermella. Potser algun catòlic romà ha dubtat i ha pensat que només cal fer servir el seny i el sentit comú. Potser comptem amb algun gnòstic més al planeta.

Perquè, qui creu que IESVS no va tenir fills? Qui creu en la virginitat de Maria? Qui creu en la prostitució de Maria Magdalena? Qui creu que els apòstols no eren més que un grup d'intel·lectuals i burgesos? Qui oblida que IESVS no era més un rabí jueu dipositari dels secrets palestins, sinaics i aràbics de milers d'anys de nomadisme? Qui oblida a Plató en la ment de Sant Pau? I qui cregui en la resurrecció, siusplau, que no oblida la hivernació i el coma induït.

Només una petició, el Graal, oblideu-lo. Massa important per jugar-hi.

Post intens, vida intensa

2005-09-29T22:33:00.000+02:00

Empire of my mind

Well, there is trouble in my mind
There is dark
There’s dark, and there is light.
I lay our hands over my eyes
As I look deep
Through valleys deep and wide
Across the border line
For the Empire in My Mind

You are the reason I don’t sleep
You are the light
That's breaking through the leaves
You know how hard I try
To believe
I have something good inside
Over barricades I climb
For the Empire in My Mind.

I have no love somewhere in time
I’ve been lifted up
I’ve looked honor in the eyes
I have no reason;
I have no rhyme
I cannot deny
There’s a darkness that’s inside
I am guilty by design
And now I realize
The temptation’s made me blind
To the Empire in My Mind

There is no order
There is chaos
And there is crime
There is no one home tonight
In the Empire in My Mind

There is no distance that I don’t see
I do have a will
No limit to my reach
I wish I would; I wish I might
See a line tonight
Separating wrong from right
Some are only born to try
And maybe that’s the reason why
I am afraid someday I’ll find
There is no Empire in My Mind

There is trouble in my life
There is trouble in my life

Mentre un comentari punyent enfonsa, cruel, una ànima potent... Un comentari que es fica dins, que penetra, que l'orgull mata, ofega... però refreda. Mentre em permeto aquest luxe:

Una nena es mor, entre rialles, escopint pedaços de pulmó aferrant-se a una edat que va en la seva contra.

Mentre una dona truca tres cops perquè vol saber quan serà el judici per canviar-li un doverman per un pastor alemany,

6 treballadors no saben com pagarán els llibres que aquest curs han comprat als seus fills

Post intens, vida intensa

2005-09-29T22:04:00.000+02:00

Post intens, vida intensa

2005-09-29T21:50:00.000+02:00

Empire of my mind

Well, there is trouble in my mind

There is dark

There’s dark, and there is light.

I lay our hands over my eyes

As I look deep

Through valleys deep and wide

Across the border line

For the Empire in My Mind

You are the reason I don’t sleep

You are the light

That's breaking through the leaves

You know how hard I try

To believe

I have something good inside

Over barricades I climb

For the Empire in My Mind.

I have no love somewhere in time

I’ve been lifted up

I’ve looked honor in the eyes

I have no reason;

I have no rhyme

I cannot deny

There’s a darkness that’s inside

I am guilty by design

And now I realize

The temptation’s made me blind

To the Empire in My Mind

There is no order

There is chaos

And there is crime

There is no one home tonight

In the Empire in My Mind

There is no distance that I don’t see

I do have a will

No limit to my reach

I wish I would; I wish I might

See a line tonight

Separating wrong from right

Some are only born to try

And maybe that’s the reason why

I am afraid someday I’ll find

There is no Empire in My Mind

There is trouble in my life

Mentre un comentari punyent enfonsa, cruel, una ànima potent... Un comentari que es fica dins, que penetra, que l'orgull mata, ofega... però refreda. Mentre em permeto aquest luxe:

Una nena es mor, entre rialles, escopint pedaços de pulmó aferrant-se a una edat que va en la seva contra.

Mentre una dona truca tres cops perquè vol saber quan serà el judici per canviar-li un doverman per un pastor alemany,

6 treballadors no saben com pagarán els llibres que aquest curs han comprat als seus fills.

Idea: v. animal reptil

2005-09-27T17:09:00.000+02:00

Fa poc acceptava un tracte que implicava saltar-me un dels principis que he tingut com a sagrats en la meva vida com a professor (per tant, en realitat tampoc era un principi tan important), i ho feia perquè era un bon tracte i ningú prenia mal... però em va quedar aquella coseta dins.

El cas és que des del moment en què vaig acceptar el tracte he pogut compensar-ho: i he redactat en nom d'un altre idees meves, he reflexionat amb la llibertat que aporta que un altre posi la cara i els diners, he criticat amb la vehemència de qui se sap en el camí correcte. I amb cara de bon nen em trobo fent un treball que mina, tot ell, les bases de la classe social a la que pertany la persona que ha fet l'encàrrec.

Qui m'havia de dir que una feina que no em convencia però em convenia em donaria aquesta satisfacció intel·lectual...?

Mostrar

2005-09-25T15:32:00.000+02:00

A vegades només cal treure's totes les enganxines lletges que ens hem anat posant al cos i que ens creen un vestit artificial, que ens separa dels altres, i quedar-se nu. Fer l'esforç suprem de despullar-se davant d'una altra persona, ser capaç d'arrencar-se les vestidures i dir-li "sóc jo i torno als orígens". Ser honest amb un mateix i entregar-se sense enganxines, sense artificiositats, nu, ple i nu.

Són bojos aquests romans

2005-09-23T19:03:00.000+02:00

Per fi tenim nou Astèrix, tot i que no fa pas tant que va publicar-se Astèrix Latraviata. Els rumors diuen que aquest cop la acció es situa a Bèlgica -un altre cop-, i que el títol és "Astèrix. El cel ens cau damunt del cap".

El títol, si finalment és aquest, -cosa que sabrem el dia 14 d'octubre-, és força suggerent ja que és la única cosa a la que Astèrix, Obèlix, i tota la resta de gals temen. Si, a més de les Dotze Proves, poden superar això, crec que a la saga li queda poc temps de vida.

En tot cas, arriben uns dies per a gaudir d'Astèrix, de l'aroma de terra molla dels boscos armoricans, dels senglars, de la legió romana, i de la poció màgica.

A llegir, per Tutatis!!!!

A qui toqui

2005-09-22T13:53:00.000+02:00

“Dad gracias a Dios por haberme concedido un alma lo bastante razonable para no creer todo lo que dice todo el mundo, ya que todo el mundo puede decir de todo. Si no fuera así, habría aplicado a vuestra bilis un antídoto más sólido y potente que el discurso.”

(Cyrano de Bergerac, Contra una mala lengua)

Un rayo de sol, oh, oh...

2005-09-21T22:27:00.000+02:00

M'he llevat bé, descansat, i mira he pensat comprovar una cosa. He comptat els "bon dia" que he dit avui. De fet, a tall d'exemple, ha estat el primer que he dit: la primera paraula del dia ha estat "bon", i la segona "dia".

I anar comptant... fins a 25 cops, ho he dit. Esclar, sí, avui ha estat un dia d'encàrrecs, gestions i reunions... però 25 em semblen forces "bon dia". Molts d'aquests "bon dia", d'altra banda, han estat per a diverses persones alhora.

Tal com avança el dia, doncs et vas trobant gent i els somrius, o els estrenys la mà, i ho acompanyes d'un bon dia.

L'últim i decisiu "bon dia" l'he pronunciat a les 19.20h a la cantonada de Tuset amb Travessera de Gràcia. Bon dia.

Lletres d'Or

2005-09-20T23:02:00.000+02:00

- Prometedme la vida y confesaré la verdad.

- Confesariais vivir?

- Confesaría amar!

Gràcies als déus per crear el segle XVII!

Instant

2005-09-18T23:17:00.000+02:00

Digué: "La vostra mare és la dona més alegre que mai he conegut. No ho noteu? La força que té... sempre té lloc per a una rialla, fins i tot en els moments més durs ha tingut força per a una rialla. I el millor és que la pot encomanar a qui sigui.

A més, també és molt presumida. Com mira al vostre pare. Amb aquells ullets que li fan pampallugues. Sap que la adora i ella li retorna el somriure, amb els llavis, però també amb els ulls. És una dona especial.

Les millors fotos, les que millor capten el 'seu' instant són aquelles que el vostre pare li fa quan ella, mentre fa el boig, rient i ballant, es gira per mirar-lo d'aquella manera. Amb ulls de nena enamorada".

Cimera

2005-09-14T23:46:00.000+02:00

Problemes amb l'Assemblea General de Nacions Unides. Com sempre. De fet no sé qui va ser el visionari/utòpic/burleta que en va inventar el nom. Unides...

Bé, el cas és que voldria explicar una cosa: jo sempre he estat un gran seguidor de les Nacions Unides, dels afers internacionals i de tot el que afecti el dret i la política internacional. Hi tinc certa tendència, certa vocació...

Però aquesta gent, aquests alts diplomàtics tan qualificats (i tan corruptes), ho estan fent tot del revés. Em crec que ara ja hi ha alguns poders interessats en erradicar la fam i la pobresa. Normal. Però no estan seguint el camí correcte.

Un nen diria als seus amiguets: anem a veure què volem tots per ser millors, per no patir gana, ni armar-nos, ni pegar-nos... i cada nen vol una cosa, perquè com a ésser egoista té interessos individuals.

És cert que TOTS els humans som egoistes. Cal assumir-ho: som EGOISTES. De manera que la tècnica per millorar el món és errònia. No cal cercar què volem tots per millorar. Sinó QUÈ NO VOLEM TOTS.

Com a humans tots tenim aversions comuns. Així, establim i erradiquem les aversions comuns, i després construim sobre la base del pluralisme i la tolerància mútua.

***

Voldria dir també que ara s'acosten dies molt especials per a mi. Màgics.

De la sort i altres flors al cul

2005-09-13T23:30:00.000+02:00

Conec una dona.

És una dona especial per a mi esclar, sinó, doncs és obvi que no en parlaria en aquest blog.

A vegades es preocupa per coses, com tothom. Fins aquí no dic res que al lector no li sembli ben normal. Tot molt humà.

Però el cas és que amb la tonteria, doncs aquesta dona va fent. Va aconseguint coses molt importants a la vida. Amb la seva floreta al cul (o tot un ram!). Cal dir, però, que jo crec que no és pas la seva floreta la que la fa tenir tota mena d'èxits...

Jo crec en ella. Ja he dit que és una dona especial. Per cert, que a més trobo que és molt forta. Admiro la seva fortalesa. Sí, la admiro. No sé si li he dit mai... potser ho hauria de fer: admiro coses que ha fet, que ha aconseguit.

I ara ha de seguir sent valenta com fins ara. Com és ella. Jo sempre li dic: "tu només sigues tu".

Si tu ets feliç, el meu recolzament el tindràs en allò que facis.

Tornat

2005-09-10T17:07:00.000+02:00

Ja he tornat a port.

He tornat revitalitzat. Il·lusionat com feia temps que no estava. Bé, jo crec que en l’últim any no he deixat d’estar il·lusionat com un nen... En tot cas, he tornat a casa amb un sac de records agradables a l’esquena.

D’aquells records suaus que amb els temps encara es fan més suaus. Records que em fan somriure. Records que marquen una vida, perquè són teus i no els oblides.

He tornat més gran. Més assentat, encara. He tornat pensat i reflexionat: sé què vull, sé què busco, sé què tinc. I sóc l’Afortunat.

No tothom, com jo, com nosaltres, crea una llar mòbil: perquè la nostra llar, ara ja, és allà on som nosaltres. Hem aconseguit –que almenys jo- trobi a faltar el cos de l’altre al llit, les rialles, fer l’amor sense paraules, però creant amor contínuament...

Ara entenc, també jo, perquè he tornat tan il·lusionat. Perquè estimo.

Acabaré aquí el post. Em piquen els dits d’una forma que puc reconèixer: demanen tacar-se amb tinta de ploma, tocar el paper, i fer volar la estil·logràfica tot cercant una aproximació a la teva bellesa.

Paraula o espasa?

2005-09-01T01:56:00.000+02:00

Han mort avui unes 800 persones en una estampida humana a l'Iraq. Tot perquè fugien en sentir rumors de la presència d'un terrorista suicida entre la multitud.

Em pregunto pel terrorista individu. Per aquella persona. En la cara d'estorament que ha posat mentre corria envoltat de les seves potencials víctimes, morint entre elles...

- Pensant que avui no duia cap explosiu enganxat al cos.

- Que el seu atemptat no perpetrat hauria tingut éxit fins i tot si no hagués estat ell allà.

Només ha calgut la aparença de què hi era. Que se'n parlès.

Això és verdader terrorisme, aquell que crea terror.

Goliats granítics

2005-08-29T12:54:00.000+02:00

No m'impressioneu, altes columnes. Sou mortes. Ni tan sols podeu deixar anar una rialla expressant la vostra pretesa superioritat. No m'heu vist, vaques sagrades? No em veieu amb el cap ben alt, esperant que algun dia sigueu capaces de donar una passa en la meva direcció?

Us espero. Camineu. Seguiu-me. Allibereu els vostres peus granítics estancats en la eternitat de la glòria que us dóna el marbre, el luxe i el prestigi. Seguiu, si podeu, als turmells alats.

I digueu, miles gloriosus, famfarrones, us penseu quedar aquí molt de temps? Resteu aquí, inútils, contemplant la vostra grandiositat, i escopint silencis. Resteu aquí aixafant amb la vostra vella glòria a qui us vingui a veure, atemorit.

Però, ull! Perquè darrere meu encara vindran més turmells alats, i jugaran a escacs fins a segar-vos els peus. Darrere meu vindran d'altres com jo, i més i més, i un dia vindrà un -potser jo, potser els meus fills, o nets- i us veurà desintegrar-vos en grans de sorra.

Un dia vindrà un -potser jo, potser un amic- i, vestit de negre, us destrossarà, velles glòries. Altes columnes de marbre, recordeu! Un dia morireu, i el vostre orgull quedarà empetitit.

Ara descanseu. Dormiu amb la tranquil·litat del burgès sedentari. Un dia voldreu les meves ales.

Breu descans

2005-08-28T19:21:00.000+02:00

Un paisatge no es conquereix amb els pneumàtics d'un automòbil,

sinó amb la sola de les sabates.

Molt bé, doncs: ara toquen uns dies d'estudi i tasca intel·lectual, però el pròxim paisatge a conquerir és la Vall del riu Esgueva. Are you ready boots?

Mon germà dixit: "Tu triomfaràs un ou a l'IMSERSO amb totes les 'abuelas': Andalusia, Castella... ho tens dominat. "

Més, més, i junts

2005-08-26T20:33:00.000+02:00

He estat hores i hores amb aquella persona que estimo. Sóc un privilegiat, l'Afortunat com diu ella.

Ha estat fantàstic.

Dónde termina tu cuerpo,

y empieza el mío?

I el que ens queda.

L'orgull d'Al-Andalus

2005-08-04T20:19:00.000+02:00

És el que vaig a conèixer. L'orgull d'Al-Andalus.

I provar-me a foc. I a crèixer.

I, per fi, de nou, a volar. Estén la mà que no voldré volar sol.

El meu cap ja es prepara per a aprendre, i seguir aprenent.

M'obro a tu.

Discos verds

2005-08-02T19:26:00.000+02:00

Torno a trobar-me navegant sobre la meva Oliveta.

Un blau que tot ho aclapara.

De nou la set d'aventura ho amara tot.

Mar i mar. Un blanc d'espuma i la duresa de les onades en la navegació.

Res a veure amb les onades de la platja.

Aquí, quan em desperto els meus somnis segueixen amb la seva vida. No moren.

Blau i blau. I la sal que endureix la cara, que es filtra a l'ànima. T'empeny a nedar i si no vigiles, a ofegar-te.

Però jo tinc la meva Oliveta.

Navega ràpida, nau meva,

navega audaç, pau meva,

que milles i milles de terra daurada

ens esperen.

Navega endins, au marina.

I dos discos verds en què em precipito a cada instant.

Argonauta

2005-07-31T23:50:00.000+02:00

Comencen els meus periples de l'estiu de l'any 2005.

Hi arribo millor que mai: com a persona estic molt a prop de la completitud, sóc una persona feliç.

Des de fa un any -quan va ser creat aquest blog-, la meva vida ha canviat moltíssim. Jo vaig decidir que seria així, que calia veure el món d'una altra manera, i m'he acostat força allà a on jo volia anar a parar.

Molt de mèrit el té la persona per qui vaig crear aquest blog. I apart d'això, Ella ha esdevingut un punt de recolzament bàsic en la meva vida.

Totes aquestes conclusions tan senzilles i alhora tan importants sorgeixen quan penso com veia les meves coses ara fa aproximadament un any, i com les veig ara. Hi havia una base, esclar, una base de bon material -jo mateix-, però calia fer-hi alguna cosa.

Calia posar un accent al meu propi nom.

Així, estic content pel que he fet per a mi mateix. Però ara que ho he fet, m'he guanyat uns dies de ser jo, de relaxar-me, de gaudir de la vida -conscientment-, de cada moment, de pensar, llegir i escriure amb la tranquilitat de la felicitat assossegada. Amb la tranquilitat de la seguretat i la falta d'incertesa.

Desmuntant a Horaci

2005-07-30T13:04:00.000+02:00

Em trobo a la premsa d'avui una notícia petiteta, petiteta: s'està desmuntant el "monumento a los caidos" de la Diagonal. Aquesta és la història d'aquest post:

Jo, amb la meva dèria pel classicisme, estava fascinat per aquest monument misteriós que es trobava a la sortida sud de la Diagonal. Una mena de monument en forma de mitja lluna i d'estil pretesament clàssic, on hi resava DVLCE ET DECORVM EST PRO PATRIA MORI (Dolç i honorable és morir per la pàtria).

Bé, sí, un aforisme romà d'Horaci... I un dia m'expliquen que aquest és un monument franquista en homenatge als caiguts (nacionals, esclar). Vaja. Em dic, "calia manipular d'aquesta manera a Horaci -qui per cert va lluitar contra Octavi abans de què aquest esdevingués emperador-? calia?".

Conclusió d'aleshores: bé, un aforisme horacià mai fa mal a ningú i més si en el monument no hi ha cap referència feixista: ni símbols, ni lletres, ni cartells...

I ara em trobo una altra destrossa!!! Ara resulta que estan desmuntant aquest monument, i que faran servir les seves pedres per restaurar altres monuments de Barcelona!!! Talosos!!! No calia desmuntar a tot un Horaci per desfer una intenció feixista:

Només calia fer-hi una festeta amb combatents republicans i dir que es canviava el significat del monument!!! A vegades em sorprén el complexe d'inferioritat que tenim els "progres" d'aquest país (ves quin remei! m'hi hauré d'incloure).

I si no es vol fer això, doncs fàcil: es desmunta la part superior del monument -on es troba l'aforisme-, s'aprofita aquesta part per reciclar-ne la pedra, i es col·loca un aforisme nou. Proposo:

* Carpe Diem -----> per a què els conductors que surten de BCN recordin que cal aferrar-se a la vida.

* Beatus ille (feliç aquell) ------> aquell que marxa de vacances, aquell que assisteix a la universitat, aquell que és jove, aquell que viu enamorat... qui sigui.

Crec que aquests dos són aforismes horacians força encertats, no perquè ho digui jo, sinó perquè són optimistes, i així, sense desmuntar gran cosa, seguim tenint un Horaci a BCN.

Qui és en Trencavel?

2005-07-30T03:03:00.000+02:00

Nom originari de l'occità. (M'estalviaré aquí la classe d'història, potser en un altre post).

Trencavel:

- Aquell que talla bé.

- Aquell que talla pel mig.

Malgrat les connotacions wagnerianes i esenbachistes (Parsifal), només cal imaginar un vel de seda finíssima estès verticalment, i ara una espasa que el talla només amb un petit contacte del seu fil tallant.

Pati

2005-07-28T19:31:00.000+02:00

Dinant en un pati mític a Barcelona per a gent de lletres, m'ho ha dit TRES cops.

I sense cap altra proesa per part del dia d'avui, 28 de juliol, mira, resulta que estic content.

Crear

2005-07-26T22:53:00.000+02:00

(molt recomanable fer click sobre la vinyeta per veure-la millor)

Menjar-se el paper en blanc, tocar-lo com a un pastís de nata immaculat. Còrrer, recòrrer, tota la superfície blanca, com una immensa carretera suau. Amb el tacte llis, uniforme, fresc, del paper. Si un para atenció potser -i només si és un privilegiat d'esperit- pot sentir als dits les paraules que hi acabarà escrivint.

Els destins els fem nosaltres, però un text... un text el fa la primera paraula que escrivim, i aquesta... en Lorca deia que una poesia es fa a partir d'una paraula que ens sona, i resona al cap durant dies, una paraula que ens fa música, i al final fem un poema només per a aquesta paraula, normalment la primera.

Una paraula, una música, un acord, un pentagrama sense línes -gràcies-, Ella, Jo... quan toco el paper en blanc sento el xiuxiueig de paraules en estat fetal. Un do que m'és donat, simplement, per ajudar-les a nèixer.

L'ànsia del paper en blanc i el plaer, el plaer savi, de saber-se el primer i únic que escriurà en aquest paper. El plaer de saber-se digne posseidor de la virginitat de la suavitat de les paraules que feia un moment em xiuxiuejaven. Sabedor d'això, havent acabat el text i la set d'escriure, es crea una satisfacció profunda en el meu pou interior:

Jo! Jo! Sóc Jo qui guarda la teva virginitat, dic al paper marcat d'un blau intens, marítim. I si sóc digne, si he tocat amb delicadesa el paper en blanc, si l'he solcat amb la ploma punxeguda amb naturalitat, si li he posat tot el meu ésser, si el meu esperit ha quedat marcat a foc en aquell paper... Si he escrit, de cor, una nota, una paraula, hauré creat un món.

I la teva virginitat, paper, ja no serà més que un plaer interior, un record del que hem fet junts.

Noto que ara s'acosta el temps de crear.

Roda el món

2005-07-25T21:44:00.000+02:00

Cansen tota mena d'horaris, itineraris i trajectes que t'has de plantejar a l'hora de planificar un viatge. Una anada. O bé, anada i tornada? Quin dia? Quants dies? És mortificador. Porto(em) més d'un mes planificant...

I esclar, ara em trobo amb una carpeteta de color marró, tota plena de papers que prometen trajectes puntuals i vols que enlloc de amb iberia o vueling... sembla que els hagis de fer amb catifa voladora. Sóc una mica escèptic, sí.

Tot això t'acaba fent posar aquella típica cara de messenger que tots coneixem i que es fa amb les tecles ":" i "S" ------> :S Menys mal, menys mal que totes aquestes coses són per viatjar i veure món, per estar al Teu costat, per gaudir una mica de vacances, i riure, riure molt. Vull dir, sé que val la pena. I reconec que el que costa mirar tota aquesta mena de coses, ho compensa la mateixa il·lusió que això produeix.

Però si el lector em permet una reflexió profètica li diré, no sense temor, que arribarà un dia que s'acabarà el combustible fòssil i haurem de tornar a viatjar aprofitant la força animal, del vent i l'orientació de les estrelles.

La ment

2005-07-22T22:36:00.000+02:00

M'agrada fer jocs de paraules i dir-te les metàfores més boniques que se'm puguin acudir. M'agrada fer rimes, i sí, reconec que sóc un romàntic.

Però què més et puc donar, si malgrat estar intentant dormir al teu costat, pensava en tu, i en la teva essència, somreia, recordava instants viscuts feia uns minuts, recordava...

Inevitablement els peus suaus, o una mà que es creu furtiva o els caps, s'havien de trobar entre els llençols.

La cara rodona

2005-07-21T16:57:00.000+02:00

Me la miro com de lluny, distant, com aquell que mira a algú esperant-ne un retret inevitable i injustificat. Realment no pot evitar mirar-me així, gelosa perduda, i vermella de ràbia. I em diu, tan bella:

- D’on vens a aquestes hores?
- Ja saps d’on vinc, m’has estat veient per la finestra.

I recordo els temps en què ella havia estat la meva amant més preuada, aquella a qui sempre podia admirar, a qui sempre cantava, i li feia versos. I recordo que mai li vaig prometre res etern.

- Tu també estàs molt bonica aquesta nit... si tan sols poguessis arribar a besar-li els peus a Ella...
- Sóc orgullosa, jo, Capità. No em fereixis.

Una amant com ella, ferida. Un mal enemic. I en canvi tan grossa i daurada, tan enigmàtica, no em sembla ja gran cosa. Em sembla que fa un moment he trobat, precisament, la seva llum en dos ulls verds, en una pell feta de canyella i bellut, en uns llavis de cirera...

- No t’ofenguis, amiga. Sé que és per la teva presència que avui visc com si haguès de morir.
- Sempre vius així. Se’t veu feliç. Quin somriure d’idiota –ho diu complaguda i alhora dolguda.

I quan m’acomiado d’ella, de la meva vella amant, li llenço un petó. I generosa, com un gerro de mel daurada, ens aboca a sobre tota la seva llum. No sento la roba, i la mel se’m fixa com el ciment: així, encara ara puc sentir els teus dits recorrent el meu cos, i el teu somriure feliç clavat al pit.

Al final, una imatge: aquella finestra mig oberta, la cortina blanquinosa voleiant, dos cossos. Un amor.

Somewhere beyond the Sea

2005-07-19T13:50:00.000+02:00

The Ocean, the last frontier: these are the voyages of the HMS Surprise.

I aquesta és la grandesa dels tribpulants de la Surprise: Jack "Lucky" Aubrey, Stephen Maturin, Tom Pullings, Killick, Bonden... amb casa a la vella Anglaterra, però amb la llar al Gran Blau. O de com un desert tan bell, ple de misteris als mars del sud, i de riqueses al nord, pot seduir aquests homes.

I la nostra estimada Surprise, que tan ràpid navega de bolina "no és vella, està molt bé, sóc jo un soldat vell?". La Surprise agafa vida amb tot de gent a l'interior, esdevé una critaura, una amant dels mariners, de la que cal tenir cura.

Tripulants, gaudiu de la cadència de les onades, del blau immens, del violoncel i del violí. Respireu la pòlvora i la sal. Sentiu el vent a la cara.

I ara, silenci de proa a popa, que comença.

Bronze

2005-07-17T23:34:00.000+02:00

Ja visc l'estiu de debó, aquell en què l'aigua salada i la sorra groga esdevenen el meu medi natural. Ulleres de sol, pilota, pesca, còrrer, l'estiu. Em noto com quan era un adolescent acabat d'estrenar, amb l'avantatge que el pas dels anys em proporciona amb comparació amb aquells temps.

I al final, el cos serà de color bronze.

Una mica de culte al cos mai està de més.

M'agrada l'estiu.

Bona nit

2005-07-13T01:20:00.000+02:00

Ara que, alliberada i confiada, dorms, et veig com un tresor.

Respires la tendresa de l'escalfor del llit, i una aura especial de suavitat t'envolta. Tan bonica...

No m'atreveixo a tocar-te. Jo també t'envolto i et protegeixo. T'abraço amb l'ànima i no et toco.

Un sospir i somrius. Ara que dorms, quan menys t'ho esperes, i aquests ulls trapelles, verdíssims, no em vigilen et dono un petó a la galta.

Gairebé ni et toco, gairebé ni l'has notat, i amb ell et dono la vida.

Vacances?

2005-07-12T20:55:00.000+02:00

Sento que no tinc vacances ni quan en el meu pla d'estudis diu que hauria d'estar de vacances. Això són vacances? Jo fins ara havia entès que les vacances eren per descansar, per no treballar, una mena de treva en la lluita normal.

No, d'això no en tinc.

Però jo no dic que no m'agradi. Esclar, seria fantàstic poder escoltar música en una terrassa a prop del mar, o ombrejada per pins, al capvespre i llegir, o escriure deixant-me endur per móns ja creats, o creant-ne de nous.

Ho desitjo amb tota l'ànima. Ansio els dies en què faré això.

I no trobo cert plaer en la lluita que no puc acabar d'abandonar? L'hi trobo. M'encanta això, m'encanta anar amunt i avall donant petites passes, aconseguint objectes màgics que em permetran passar de nivell, o aconseguir altres objectes màgics. Per aconseguir objectius que només amb UNA comparteixo i només a UNA confesso.

Necessito dies d'aborriment a casa en els que no fer altra cosa que trucar a amics per veure què se'ls acut que podríem fer aquella tarda. Però sento que aquests temps s'han acabat. En un mes i mig tinc una cita, i no m'enganxarà desprevingut. Només per això ja tot val la pena.

M'han sorprés dues vegades, no hi haurà tercera (Jack "Lucky" Aubrey).

Així, ara, em calço les botes i començo -segueixo- un camí llarg, però que, mai com ara, m'alegro tant de tenir al davant. Si el camí és dur, jo més, i a sobre cabut com una mula.

Surfin'USA

2005-07-11T23:22:00.000+02:00

Ja tenia ganes de platja. De sol moderat.

De vent picant, salat, contra la pell de l'esquena, la cara i el pit.

Tenia moltes ganes de sorra (esclar, no entre les dents ni dins del banyador).

Ganes de tensar els músculs nedant.

Quina llàstima no tenir la meva taula de body-board.

Quina llàstima no tenir el meu estel.

Però, mira, m'ho he passat M.B. (com posaven els profes en els quaderns).

Finalment, un homenatge a la crueltat i a aquells dos ulls verds, tan mediterranis, que tant m'enamoren. ;)

Sastre de Panamà

2005-07-08T15:23:00.000+02:00

Sempre m'ha agradat la idea d'anar a passar els divendres a ca el sastre a què em fes un vestit a mida. De bona qualitat i com un guant. De moment aquí hi ha una altra història...

A les 11.00h a Mataró. Un litigi important, de molts diners de pel mig. Entro al cotxe, i obro el mirall del copilot per anar posant-me bé la corbata. Oh! Horror! Una taca negra al coll de la camisa, just allà on no es pot amagar: i és una taca de greix de cotxe!

Merda -penso jo.

Avui havia de conèixer un parell d'advocats boníssims: un tauró i professor, i el seu mestre. I jo impecable, però amb el coll de la camisa tacat. El meu pare em mira i, veient-me la cara, em diu: no et preocupis que he pensat una solució.

Provem de posar pasta de dents blanca -colgate- a sobre la taca, com si fos pintura, però la taca acaba xupant tota la pasta!!!!!!!!! En arribar, al pàrking provem de fergar-ho amb un raspall de dents, i hi afegim spray "anti-manchas", i cada cop hi ha més substàncies al coll de la meva camisa, però la taca se segueix veient.

Mig resignats sortim a fora, a la porta dels jutjats, i allà a la llunyania una esperança: LIQUIDACIÓN POR CIERRE. M'agencio una targeta de crèdit i m'hi adreço, i en arribar: un local enorme de mobles, buït! M'estic DESESPERANT! El judici a punt de començar, jo fent tard i sense camisa decent... i tot per voler anar sempre tan ben posadet... un accident li pot passar a qualsevol...

Que no, que jo no vaig així! I cabut de mi, començo a caminar pel camí ral de Mataró.

50m...

100m...

Una botiga de roba... de dona.

150m...

200m...

PER FI, Massimo Dutti, sempre tan fidel. Creuo el carrer per no toca, i entro corrents:

-Bon dia! -diu una noia molt amable, pausadament.

- Bon dia -dic desesperat però educat-, necessito una camisa per JA!

La noia em veu la cara, veu la taca del coll, entén que és greu i em porta corrents a la secció "elegant" de la botiga. Tantes camises! Just avui no estic per escollir! Si, si, la vull per dur amb corbata!!!

Aquesta?

Aquesta. -Ni miro com és.

Quina talla de camisa? La 41?

No ho sé, és igual -penso que si em ve gran se la quedarà el meu germà.

Té. Tinc.

Em fico al vestidor, enmig de tothom, amb MOLTA pressa, sense ni tancar la porta em trec la camisa i em provo l'altra. Oh, la meva flor del cul: em ve com un guant, i és preciosa! A ratlles molt fines i suaus de color blau. M'agrada les espatlles que em fa.

Val. A la caixa. Què? Falta un minut perquè s'obri la caixa? M'espero. La targeta de crèdit és del meu pare! Si, si, el meu pare! Per sort ens diem igual i accepta que el del DNI de la barba és el meu pare i el del DNI sense barba és el seu fill -jo.

La camisa bruta a la bossa. Fora etiquetes. Em queda bé? La noia: sí, bé. Dic gràcies i a còrrer de nou cap als jutjats, i a pujar escales! Tac, tac, tac, tac... feien les sabates.

Entro a la sala, i tot just començaven. Bravo, Stevie! Net, polit, ben guapo, has anat de compres en un temps rècord i a sobre arribes a temps al plet. Això és eficàcia.

Groc

2005-07-06T23:42:00.000+02:00

Un amic.

Una dutxa d'aigua freda, de les que tensen els músculs.

3 flors, i un capoll.

Una biblioteca.

La cara més dolça que he vist mai.

Un banc.

Una becaina amb cara de felicitat.

VISCA EPICUR!!!!

La toga negra

2005-07-04T20:10:00.000+02:00

Fa un temps hauria escrit que "algú m'ha fet caure i que seria bo que m'aixequès de nou..."

Aquest cop no. Ja no. Ni jo he caigut ni m'han donat prou fort com per caure.

Com a molt un guantazo insolent. Però tu no saps qui sóc jo.

Un dia, encara vestit d'estiu vindré a donar-te el meu nom, i tot seguit agafaré un avió.

I un dia, potser d'aquí a molts anys, em trobaràs vestit de negre i aquell dia et recordaràs del meu nom. Aquest dia arribarà segur, i no penso deixar de treballar per aquest dia ni un sol instant.

Ara encara insisteixo més fermament en voler ser el millor.

Per cert, quina sort tenir gent al costat que en rebre el guantazo et posen la mà a la espatlla i miren endavant amb tu. Sé que és gent que ha vingut per quedar-se. Per quedar-se.

La fi d'un dia a dia

2005-07-03T22:58:00.000+02:00

Fa quatre anys vaig començar a pertànyer a una classe d'uns 120 individus, i hi havia 4 classes. Ahir només quedàvem uns 40 individus, potser menys i tot.

Però ahir vaig viure la dissolució dels petits grupuscles en què aquests 40 individus ens havíem dividit per anar formant un tot. Fins i tot va ser curiós com en un gran saló d'un hotel de luxe de Barcelona ens vam acabar juntant els mateixos.

Es va parlar tan poc de Dret...

Em vaig adonar que potser aquesta convivència diària, aquells "bon dia" i "fins demà", i tantes altres frases ja menys estereotipades han anat creant un grup cohesionat. Aquest grup es dissol per força, i per destí.

La farra d'ahir va ser insuperable. No crec haver estat en gaires farres com aquelles. No van caler grans coses només bon rotllo, saber fer i confiança entre tots. Res fora de lloc.

Altres coses són sobreres de dir i allò important que havia de dir ja ho he fet saber.

Una cosa més: sé que aquella gent seran dignes de trobar-se'ls als tribunals, i a tants d'altres que hem perdut pel camí.

Jo no tinc cap dubte de què ens tornarem a veure.

Distret

2005-06-29T23:27:00.000+02:00

Em crec un home intel·ligent, pensador (o millor, pensant), que costa de pillar desprevingut.

Ja, ja, ja! Em trobo aquesta tarda llegint a l'ombra d'un bon arbre, en un parc. Un llibre interessantíssim sobre l'assassinat de Lorca, de Ian Gibson. Música, i tot de gent anant amunt i avall pel meu voltant.

Ritmes frenètics i ritmes passejants. Vaig aixecant la vista. Sí, busco a algú. La puc sentir. Sento que cada cop és més a prop i la hora que és em fa pensar que ja no queda gaire, i aixeco la vista del llibre amb més freqüència.

Un cop més, aixeco el cap. I just allà, en aquell petit espai de carrer on miro primer, em trobo a la figura coneguda. Un do de Déu, i un somriure enorme. I és aquí on em torno distret: en unes fraccions de segon, em torno boig: li torno el somriure, m'aixeco, m'assec, tanco el llibre (sense mirar la pàgina on ho he deixat...), Ella s'adona, riu, i em diu que ho torni a mirar.

Veus com estic boig per tu?!

Vetlla

2005-06-28T23:36:00.000+02:00

Lancelot del Llac

Hi havia dues maneres de ser ordenat Cavaller: per mèrits en combat o bé, després de la instrucció. Aquests últims solien respondre millor a l'ideal de cavaller, per haver pogut ser educats com a tals.

La nit abans de ser nomenat Cavaller i abans de fer el jurament, el candidat a Cavaller havia de fer la Vetlla. Havia de romandre tota la nit despert, resant, amb la única companyia de Déu i de la seva Mare. Era duríssim, ja que el Bon Cavaller, havia d'enfrontar i vèncer, en una sola nit, la Foscor. La lluita era en el seu interior.

Els candidats a Cavaller solien arribar a l'Alba extenuats.

I aquesta nit tinc a la meva habitació a tots els meus fantasmes. Alguns fastigosos, que han vingut a rendir tribut, per fi, i d'altres agradables, que han vingut a somriure'm i marxar. Aquesta nit ja no temo els fantasmes. La meva Vetlla toca a la seva fi.

La veu d'un d'ells sempre em ressonarà al cap "Sigues orgullós. Recorda qui ets". És la meva Vetlla i aquesta frase molt meva, també.

Ja estic llest. On ets, Alba?

Breath

2005-06-26T20:24:00.000+02:00

Un cos preciós de corbes femenines perfectes, es troba estirat al meu llit. Posseït per somnis tranquils, i una son poc profunda, com de migdiada. Per això pot captar tot el que passa al seu voltant: la fresca entrant per la finestra, el ventilador enviant carícies, l'amant que li xiuxiueja a l'orella paraules infinites.

I en veure't així, s'atura el món.

Oh, can’t you see
You belong to me
How my poor heart aches
With every breath you take

Every move you make
Every vow you break
Every smile you fake
Every claim you stake
I’ll be watching you

CumpleMON - St. Joan 2005

2005-06-25T11:39:00.000+02:00

Una hora i mitja abans de l'hora fixada em començava a dutxar, afaitar, engominar, vestir, encoloniar, i tantes altres coses acabades en -ar. Esclar, no totes alhora, unes després de les altres.

Seguidament, els Corleone Brothers emprenen la seva marxa. Moviments furtius en un petit passadís. I petons, i més petons. Algunes presentacions. Preparació de càmeres, i finalment arriben les Women in Black.

En aquell moment podies veure a una Mon stressada (però jo crec que gaudint-ne), acalorada. Rínxol amunt i rínxol avall. A tanta velocitat semblava el Correcaminos sense Coyote al darrere que la perseguís.

I ja hi som tots. A manducare!

(Deixo aquest buit per a què cadascun dels lectors-assistents a la festa recordi què va passar durant el sopar. Coses que es van dir, la música, el menjar... i que cadascú rigui tant com vulgui. Així, aquest és un espai de llibertat riallera. Siusplau, respecteu-lo. :p)

Finalment, la Mon es va posar a fer boles de gelat. Boníssim, per cert. Però la pobra, és lo que té que a part de estar PRECIOSA estava nerviosa, i no parava de moure's. Finalment la vam fer estar quieta. I taxan!!! "Espejito, espejito, quien és la más bonita...?" Etc.

I fotos, venga fotos. Paparazzi world!!!! Rooooodaaa de premsaaaa!!! I més sorpresetes.

Sincerament, jo m'ho vaig passar molt bé sent partícep de tot això. Però va ser una passada anar veient les cares de la Mon, cada cop feia el somriure més gran. I les rialles.

I per seguir amb la sinceritat diré que la companyia va ser molt agradable.

El cas és que pel camí vam perdre un Corleone Brother.

Després... ball!!!

Saltaaaaa, salta conmigo...

I en despuntar el dia. A dormir. Bona nit, bola vermella. Bona nit, petita, dolça meva.

Carn

2005-06-22T23:55:00.000+02:00

La meva mare assegura que sóc humà, de carn, dèbil, com tothom que està fet de carns.

Jo, d'altra banda, asseguro, que estic nerviós, que tinc por. Sí tinc por. Penso en frases del tipus "els valents són els que tenen por, i la superen". Però segueixo tenint por.

Sí, cert que demà, en llevar-me amb la primera llum tot serà diferent. Els teus braços càlids i la teva pell acollidora, que em treuen totes les pors, ja seran un mer record que haurà acomplert la seva missió: estarà ben dins meu.

I ja cap por.

Ara la Fosca envolta la meva habitació. Aniré a dormir pensant en una petita llum a la llunyania, en els teus braços i la teva mirada. En els meus propis espanta-pors, i demà és meu.

Les coses clares...

2005-06-22T16:18:00.000+02:00

Estic fart de seure davant d'aquesta taula, llegint un llibre fotocopiat de dinosaures-savis del dret. Que l'han redactat pensant que qui el llegeixi es submergirà en un món interessantíssim. I jo mateix proclamo que aquestes línies són poder.

Però detesto quan els professors parlen d'aquests llibres com de "literatura jurídica". Jurídica o no, això no és literatura. Perquè a més, aquest suor que noto a l'esquena, la calor, la sensació d'estar tancat (per la meva voluntat??????!!!!), mai pot donar lloc a literatura.

La literatura és una altra cosa. Siusplau, acosteu-me la "Illa del Tresor". Necessito el ventet del mar a la cara. La sensació de velocitat que un sent que s'acosta quan un vaixell comença a navegar. Necessito estirar-me a la fresca del capvespre, amb les carícies de la brisa marina, saber que tu ets a prop, per casa o a fora, però a prop, i un bon llibre.

Aleshores veurem si no puc viatjar estant quiet.

A Tu

2005-06-21T23:11:00.000+02:00

Fa un temps vaig viure un aniversari en la distància. Una noia simpàtica, tota alegre ella.

Començava el Somni. Sí, sí, m'encuriosia i em queia bé. En contrast amb el que jo vivia: que era una lluita diària per arrencar una riallada. Vaig pensar que aquesta noia era "fresca com un postre". Com un postre? Sí, com un gelat de maduixa, per exemple. Rosat com les seves galtes.

Fa temps que vinc recordant aquest pensament: "fresca com un postre". Mai li havia dit. Semblaria normal que fos fresca com el ventet que corre a través de la meva finestra ara mateix, o com un glaçó desfent-se entre els dits.

Una alenada d'aire. I se'm va posar entre cella i cella que ella era la Felicitat. "Bon dia, senyora Felicitat, com està vosté avui?" Li diria jo quan la conegués. I, oh ingenu, resulta que la coneixia de tota la vida: perquè la miro, li miro els ulls i les expressions de la cara, els tons de veu, i les celles, i em sembla que la conec de tota la vida.

Recolzo les meves mans grans sobre els seus malucs o, per darrere, sobre les seves espatlles, i dubto, ai, caram: la toco a Ella o ja és part del meu cos? I he de fer un esforç enorme per imaginar-me la meva vida sense Ella. Diuen que vaig viure coses sense Ella.

Bé, deu ser cert. Jo tinc la sensació de què la conec des que vaig nèixer. Que no tinc records tendres d'infància d'Ella ni altres vivències: però la puc mirar als ulls i escoltar totes aquestes històries de quan encara ens buscàvem, i interioritzar-les, fer-les meves. Aleshores explicar les meves històries.... I la miro als ulls de nou: és el meu ABSOLUT.

Avui és el seu aniversari. No sé si s'imagina la il·lusió que em fa haver-la pogut besar per felicitar-la, conèixer-la, mirar-la... -la, i -la, i -la...

Felicitats, petita, dolça meva.

Recorda't

2005-06-19T23:33:00.000+02:00

Recorda, dolça meva, que duré una penyora a sobre, aquell dia. Una penyora que només jo puc dur. Com un escut. Com el tresor dels Set Mars que he trobat, i que poc a poc aniré gastant... i quan l'acabi, moriré.

Recorda sempre que és així com petites coses, petites vivències -com una tarda com la d'avui- es tornen grans records. D'aquells que oblidaràs durant un temps, i que quan tinguis cent anys, un dia t'il·luminaran la cabellera blanca.

Aquell dia te'l passaràs somrient. I els teus ulls tindran aquesta espurna que no se t'esborra mai.

Llegendes màgiques

2005-06-19T11:10:00.000+02:00

Ara que ve el Solstici d'Estiu, recordo velles llegendes. Jo me les crec, sento en elles la màgia d'allò ocult però cert. Aquella veracitat del misticisme de la Terra. Escolteu:

Fa molt i molt de temps, l'Àngel Caigut, ja sense ales, encara es creia tan poderós com Déu mateix. I va pensar, amb la seva taula d'escacs al davant, que havia de posar el seu propi alfil en joc. Va crear el seu propi Fill, que seria el contrapés del Crist.

De tot el seu poder, el Diable, va crear a Merlí. Creat pel Mal amb tot el poder del Bé de la Terra. Un digne contrincant del Crist. El mateix Diable el va alliçonar i el va fer deixeble seu. Finalment, el va dotar de consciència pròpia. Greu error: perquè ja no seria el seu propi alfil. Merlí seria una força lliure. Ell decidiria per sí mateix.

Ja a la Terra física, Merlí el Jove, va renunciar a la missió per la que havia estat creat, i donar-se a les forces i divinitats ocultes de la Terra. Es convertí en una força nova per als antics déus celtes. Però la seva gran tasca arribaria quan el Bé li encarregà crear el Regne del Cavallers.

Merlí el Poderós viatjà durant centenars d'anys tot al llarg de la gran Terra aprenent tot el Saber. Fins que al final va decidir que el Regne dels Cavallers hauria de ser mig llegenda, i que calia una Illa per no corrompre el Regne massa aviat. Escollí la Illa Blanca, als mars del Nord. I allà s'instal·là, i allà convocà tots els éssers màgics i benignes propers. En els pròxims temps a Merlí li caldria ajuda.

Havent demanat permís a les forces locals per instal·lar-se allà, compartí els seus plans amb la Dama del Llac (un àngel que vivia a les profunditats per vigilar de prop al Maligne). I la Dama començà a treballar amb la seva part del projecte. La seva feina duraria un segon, un segle.

Mentrestant, Merlí el Mag, viatjaria amunt i avall de la Illa Blanca, fent-la seva, conxorxant-se amb cada gram de força de la Illa per dur a terme el seu pla. I aleshores Merlí va escollir la saga que protagonitzaria les seves proeses. Serien els fills del Drac. Els Pendragó.

I el seu Cavaller del Drac seria la encarnació del Fènix, mil anys després de desaparèixer el seu regne, el Cavaller tornaria per dur pau a la Humanitat. Seria Rei de la Illa Blanca per dret de naixement i de sang. Aquest Cavaller empunyaria una espasa feta amb el gel de la Dama del Llac, un objecte del cel.

Havent creat tot això amb el seu pensament, Merlí ho cantà. I a terres de Irlanda creà l'Arpa amb què ho cantaria. Fent versos i cançons de dames, i cavallers. De proeses, del Graal, i d'altres trobadors. Merlí somià amb el regne d'Aval·lon, on descansaira mil anys el Rei Artús. Havent cantat tot això, Merlí el Bard somrigué satisfet, i marxà a casa seva, al mig del bosc, a donar la primera lliçó a la seva deixeble: Viviana, a qui encara estima, i amb qui el Mal el condemnà a romandre la resta de l'Eternitat, per traidor.

El Diable hauria de vigilar a qui ensenya a jugar a escacs, perquè aquest cop, qui ha guanyat? El rei de negres o l'alfil negre?

Stevie

2005-06-16T23:24:00.000+02:00

In hoc signo vinces.

Una empenta més, Capità.

Stevie!

Somnis

2005-06-16T11:27:00.000+02:00

És hora de començar a navegar:

"És perillós obrir massa les portes de la imaginació, perquè aquesta s'alimenta d'idees curioses. Aleshores, els somnis es transformen en una mena de possessió, i mirar al mar es converteix en l'insoportable desafiament d'una línia d'horitzó que sempre amaga nous rius i terres desconegudes".

Hugo Pratt

Tu, Somni!

Cleopatra

2005-06-15T01:14:00.000+02:00

Cleopatra

Per què poso aquí a la última de les faraones?

Que s'autoanomenava la Reina de les reines?

I que es banyava en llet de no sé quin animal?

Perquè tant Astèrix, com Panoràmix, com el mateix Juli Cèsar diuen d'ella

que té un caràcter de mil dimonis però també "un nas ben bufó".

Així, aquest post, és un homenatge al "meu nassarró". Que tantes hores he contemplat, admirat, acaronat... i besat. Eh, i espera!

Injustícia

2005-06-14T21:07:00.000+02:00

(És el primer post que faig en què només penso en mi, i no en el possible lector).

No puc amb les injustícies, em treuen de lloc, em sulfuren, em pica el cos, m'enrabien. I sempre que en detecto una (si m'afecta o hi puc fer res) em poso en marxa. Però de debó, amb ràbia, actuo amb les visceres si cal. I ja no parlo de les injustícies a consciència o per pura ignorància. Van contra el que sóc i contra la meva forma de pensar.

Però aquest cop no em puc posar visceral, no em puc revotar, ni puc ser cruel. Aquest cop ni m'he d'aguantar per no ser tot això. Aquest cop puc pensar fredament. En aquests moments em surt la intel·ligència aguda, la finor de pensament. Per què? Perquè hi ha alguna cosa més en joc. Hi ha el benestar d'algú important que cal salvaguardar. El més important no són els meus desitjos sinó que aquesta persona estigui bé, que sigui feliç (perquè fa temps m'ho vaig prometre).

I és definitiu quan he de sentir plorar a aquesta persona... se'm desfà tot per dins.

Prego als déus de l'Olimp que m'ajudin a moure fitxa correctament.

Voyager

2005-06-14T13:35:00.000+02:00

Sí, sí, és el títol d'una de les sagues d'Star Trek (des d'aquí em declaro trekkie, sense menystenir mai el poder jedi, of course).

Però quan dic voyager em refereixo a viatger.

Ja ho tenim gairebé fet. La decisió presa del tot. Ja m'he quedat a gust.

Començo a sentir també com uns nervis... com quan venen els Reis d'Orient.

Una cosa...

:P

Temps

2005-06-12T23:12:00.000+02:00

Un dia extrany en què he celebrat -dins meu i de cara enfora, amb una alegria conscient de què celebrava- que ja fa tant de temps (i en realitat és tan poc). Que un dia una espurna, com un petit toc d'espècies en un platl, va aparèixer a la meva vida. Com posada per una deesa, la meva amiga Fortuna.

Una petita esperança que no vaig oblidar mai. El meu castell en l'aire, que tu i jo vam lluitar per fer-lo de pedra, sobre la roca viva. Sobre el turó dels somnis dels càtars, el Montsegur. Tant de temps fa que hi vam guardar el nostre Graal: allò que per a nosaltres és sagrat.

I tot amb una petita espurna d'estrella que ara fa un any, a la dutxa em va fer reflexionar "Esteve, no deixis de seguir la petja a aquest estel fugaç. Comença a còrrer al seu darrere. Sigues prou valent com per intentar atrapar-lo".

Aquí estem, doncs: dos estels fugaços corrents l'un al costat de l'altre. Fecundant profundament amb les nostres cues brillants la negror del cel.

Tant de temps fa que em creix l'esperança i la realitat d'un món millor per a mí. Per a dos, siusplau.

Respirar

2005-06-12T04:01:00.000+02:00

(Si no veieu bé la imatge, feu click sobre ella)

A veure quant triguen a aplicar-ho, a veure si així suporten millor les morts de gana que duen a les espatlles, a veure si no va a parar a mans de corruptes fastigosos, a veure si no ho veta ningú al final, a veure si evita tanta pobresa, i ja ho podrien haver fet fa 80 anys...

Però avui la ràdio ha donat una notícia bona. Bona de debó.

Mafalda estaria molt contenta: començaria a creure que el món és realment rodó.

S'ha condonat el deute extern de 18 estats pobres.

Gràcies.

Bonica

2005-06-11T14:38:00.000+02:00

Una dona formosa. D'un vermell discret, amb arrugues de la pròpia natura del lli. Un vermell intens, molt femení, de corbes perfectes, d'una sensualitat mig amagada, mig exhibida. Com toca a una elegància innata. A la elegància que va amb un.

Ho saps quan veus a la persona en qüestió i sense res extraordinari penses "què guapa!". A més de què sé que només per ser qui és ja la trobaria guapa, a més d'això, sempre ho està. Per la seva feminitat ben feta, sense lloc per les "blederies" i la falta de gust.

Simplement, per la mirada de què és capaç (amb aquella "V" negra dels ulls, i la seva verdor. Amb el cabell tan negre i les galtes tan roses), només per la suavitat de la seva pell, i per com es diu. I perquè vull, perquè trobo que és així, cada dia la trobo bonica.

I-QUE-A

2005-06-11T14:24:00.000+02:00

Un post de PM m'ha motivat per escriure aquest:

* Casa de vacances. Tot bé. Però, ai! No funciona el gas de la cuina (res de plats fets amb calor) i no funciona el gas de l'escalfador (o sigui, dutxa d'aquestes que diuen van bé per la circulació, però que només prenen els inútils que no saben fer anar les coses). Perquè, oh màgia, em truquen avui i em diuen "Esteve, tot funciona amb normalitat". I esclar, això fa ràbia. :P

* L'altra. Oh, aquesta és bona. Imagineu dos tios, grans com dos santpaus, fent el burro per la ciutat, de nit (eh, i sense haver begut ni gota!). Primer aquests dos individus, desmonten i monten una barrera d'obres -en les que s'han ficat sense voler-. I la cosa ja degenera, total que se'ls pot veure pixant-se de riure. I, oh meravella, arriben a un tresor: dos carrets de l'IKEA abandonats al mig del carrer. En veure'ls esclaten a riure de nou. Un riure tan fàcil...

Total que decideixen endur-se un, només un perquè si cadascun d'ells es munta en un carro... qui empeny a qui? Total, que dels dos animals riallers, només un s'hi fica i l'altre empeny. I apa, cap a casa seva. La operació de ficar-se dins del carro va ser... riguda per ells mateixos. Entre riures costa, costa lo seu.

I en arribar a casa... res, dins de l'ascensor i fins a dins de tot amb el carro. Passen pel menjador on el pare s'havia quedat adormit. Pobre home, en obrir un ull amb esforç veu els tarats dels seus fills entrant un carro... "esteu sonats", digué ell. I encara més, el carro entrà fins allà on dormia la mare, que al dia següent tenia l'esperança d'haver-ho somiat, fins que veié el carro al menjador.

A dia d'avui els dos individus han estat separats. Es tem per la seva perillositat.

El pare mai més va poder dormir tranquil al sofà. Somiava que el sofà tenia rodes.

La mare conserva el carro amb l'esperança de poder recuperar algun dia els 50 cèntims que els seus fills hi van dipositar per fer tot això.

El carro... bé, el carro encara és al menjador de casa meva.

Un dia llarg

2005-06-08T23:19:00.000+02:00

He començat amb música de Queen “We will rock you” i “I want to break free”. Amb tota la seva força, amb tot l’ànim. He començat el dia concentrat, sabedor del que havia de fer. Dutxa a consciència, i vestir-me presumit, adient a la ocasió, adient al grau de rigorositat que m’imposo a les meves feines.

A la universitat, algun “piropo”, ànims, nervis, classe... i la Oratòria. Diuen que normal al principi, i bona tota la resta del discurs. Algun acudit. I aplaudiments que m’han sorprés al final. Diuen que ho he fet bé. Què més dóna?

Saps? A un, els pensaments positius, la no-por, el poden enlairar. La sola presència d’algunes persones, sobretot la d’una en concret l’animen. En aquest cas he sentit una altra cosa, he sabut més coses. He sentit la sensació de “per mi”, i de “per a Ella”. El saber que aquell pas àgil, i decidit era per venir a veure’m, m’ha fet potent.

He tingut de tot, diu. Sí: amics, família i Ella. Un dia complet: èxit, diners, algun caprici, amor, i Amor. No tinc cap dubte, ni avui, ni demà, de què sóc l’Afortunat. Tota aquesta gent em fa feliç.

Ara estic cansat. Un dia així, esgota. Però no puc acabar (el meu cor m’ho impedeix) sense dir-ho, ho necessito: estic boig per la Mon. (Des de l’eufòria, i de la profunda tranquil·litat que també coneixem).

Acabo el dia amb la nostra cançó "I was born to love you". Queen, of course.

Gràcies.

La Família

2005-06-07T23:18:00.000+02:00

Com diu la mirada de Michael Corleone, hi ha coses que es donen per suposades, i com diu la mà en l'espatlla del seu fill, hi ha coses que no es toquen.

Així quan un entra en un clan en mereix la protecció. Però ull, proclamo la validesa dels clans formats amb una base d'amor, no de pura sang. La sang no sempre es correspon amb l'amor. Aquest sí que pot unir gent.

I Nosaltres som cola d'impacte.

Ai

2005-06-06T01:31:00.000+02:00

Gràcies pel teu BLAU tan profund.
Gràcies pel teu CEL tan clar.
Gràcies per TU.

Tantes històries que no he pogut contar, tantes anècdotes que podrem explicar. Tantes rialles creades i guardades en un celler del riure tranquil, per quan les necessitem. Si és que algun dia podem deixar de somriure'ns...

Sal al cos

2005-06-03T12:23:00.000+02:00

Tinc ganes de presentar-La al meu Mar.

I només de pensar en ell ja em sento la pell ple de sol i sal. Fortíssim.

Desitjo sentir aquella calor interna que se sent en les ombres properes al mar.

Blanc.

Capbussar-me i inundar-me de blau amb la brillantor del sol al sostre d'aigua, i a fora la Tramuntana.

Dins, Tu.

La meva millor amiga

2005-06-01T23:17:00.000+02:00

La meva millor amiga és una passada de dona. Escolteu:

Necessito calma. Estic en una época en què necessito calma, totes les meves forces, les forces que he estat acumulant durant 16 anys d'estudi. Les forces que les llargues nits de lectura i somnis han reunit.

Necessito treure el millor de mi mateix, que ja és fora, ja ho he tret.

Ella m'ho dóna. La meva millor amiga em calma quan vull ser superman i no arribo a fer-ho tot. M'escolta quan tots els "negocis" em fan esclatar el cap.

I el millor, és com em mira, sense condescendència, i em demana que pensi en mi. Que agafi forces.

Em fascina la serenitat que em transmet quan aquells ulls em mimen. M'agafa de la mà i em diu que els dos farem tot, però sense ser superman.

Sabeu? Em puc imaginar tota la vida al seu costat molt fàcilment.

No a la violència

2005-05-31T23:05:00.000+02:00

A un amic meu li han clavat una pallissa.

Li han fet la cara nova. Tal qual.

Primer. Voldria destacar que en la baralla el grup de persones que va començar la agressió i que va fer tant de mal al meu amic i als seus companys no van saber ni barallar-se. Segons expliquen semblaven més aviat feres que persones. Un exemple: al meu amic li manquen dos trossos de carn al cos, per dos mossegades. A la cara i a l'esquena.

Segon. La forma de barallar-se d'aquestes persones era extranya. A traició (tots els cops per darrere i un cop a terra), i cobard: quan van venir dos companys més, van fugir, tirant pedres!!!!

Tercer. Resulta que tot això passa cada cap de setmana en un barri de Barcelona, on per norma, certs grups de persones (normalment homes) s'emborratxen i es dediquen a fer destrosses al seu propi barri i agredir gent. En arribar a casa es veu que acaben la nit pegant a les seves esposes.

I és que sobren tota la resta de detalls. No puc amb la violència, em treu de lloc. M'indigna. Em sulfura. Curiosament no em provoca reaccions racistes, ni altra mena de falàcies mentals, però em sulfura. Jo no sóc Gandhi i em costaria molt deixar-me pegar en una situació semblant, però és que tampoc aniria a fer tant de mal, simplement em defensaria.

Lamentable, lamentable, que en ple segle XXI encara existeixin aquests actes de violència als carrers de ciutats civilitzades. Lamentable que ciutadans tranquils hagin de patir això. Em preocupen moltíssim aquestes dones que han de patir-ho cada cap de setmana quan el seu home arriba a casa. Realment és el seu home, amb tot l'amor que té aquesta expressió???

Lamento que hi hagi persones que hagin de viure així: emborratxant-se, pegant, destrossant... ressentits. I em desespero pensant en els fills d'aquesta gent que creixen ja ara aprenent-ne. Siusplau, als nens no els ho ensenyeu, només eduqueu-los, siusplau.

L'oucomballa

2005-05-30T18:54:00.000+02:00

Després d'un dissabte mogut al ritme de Carlinhos i apretadet per gentilesa de la multitud.

Després d'un sopar a casa del Magister, recordant, explicant, i veient una imatge que no té preu (i que em guardo per a mi).

Va arribar diumenge: florit en una Barcelona preciosa, assolellada, plena de gent. De colors esclatants en lluminositats d'aigua, com de mil vidres reflectint colors de flors. I cireres. Un passeig etern refredat i escalfat, a l'ombra i al sol petons i petons, que semblaria que no s'han d'acabar mai.

Vam acabar com era inevitable acabar: entre carrerons il·luminats d'una ciutat que convida a acomplir promeses. I a fer actes d'amor.

Guevara III

2005-05-28T15:19:00.000+02:00

El Che mai va estimar a cap dona profundament. Almenys no de forma pública. Pot ser que l'amor que per ell van mostrar deixant-lo ser ell es corresponguès amb el que el Che els donava. El Che es va deixar influir de jove per una mena d'amor per la Humanitat fanàtic. D'aquí la seva internacionalitat en afers polítics.

Apart, em va sorprendre al principi, que sent un home sensible no s'haguès enamorat mai. I és mentida, perquè sí es va enamorar de jove. D'una jove rica argentina que anomenaven Chichina. El va refusar per no estar als estereotips de la seva classe, i perquè deia que era un "mediocre". Quan ja de jove es veia que no era així.

Les seves altres dos dones jo dubto que s'enamoressin d'ell. Jo crec que més aviat l'admiraven. És a dir es van casar amb ell no tant per lligar-lo amb un amor, si no per estar a prop del Che.

He de dir que crec que el Che adorava als seus fills. I aquesta foto n'és una prova. El Che amb tot un akelarre de petites bruixes i bruixots. Tots seus. El Che es va jugar la vida un cop anant a visitar la casa de la seva segona esposa on eren tots els seus fills. Hi va anar disfressat. De la gent que allà hi havia només la seva segona esposa sabia que aquell era el Che i que havia anat a veure els seus fills. Ni els seus fills el van reconèixer. Després sabrien que els havia anat a veure.

Esclar, què pot haver més gran per a una persona, sinó un fill? També per al Che. Per això, al bell mig de la selva boliviana eren el seu pensament continu. Per ells va ser capaç de demanar-li a Fidel Castro (amb qui al final ja divergia) que en tinguès cura a Cuba.

I per acabar amb aquesta trilogia és ara que introdueixo la meva crítica al Che: havent estat influït per totes les misèries humanes, i havent decidit que calia lluitar, li va mancar una cosa: enamorar-se d'algú per qui morir i que morís per ell. Enamorar-se d'algú que, precisament per amor, li hagués fet veure els errors.

De trobar aquesta persona (que molt pocs trobem), encara avui tindríem Che, i potser més justícia repartida.

HASTA LA VICTORIA SIEMPRE.(Che)

Món material i MON de les idees

2005-05-27T14:50:00.000+02:00

Cursiva -----> Món de les idees.

Normal -----> Món material.

Encara deu ser al pràcticum. I no sé què deu fer. Avui no la podré anar a buscar. Allà, amb tants arbres, i el viatge en metro...

Mira, el primer que cal mirar és la competència judicial. En aquest cas, encara que siguin súbdits marroquins, cal veure la residència habitual, pel que s'aplicaria el Reglament 2201/2003...

I com m'agradaria que algun dia em sentís parlar en el nostre llenguatge inintel·ligible. Com si en sabés. El missatge que em va enviar ahir era molt bonic. Jeje. I si corro no puc arribar? No, no arribes.

Aleshores, un cop determinada la competència, cal veure la norma aplicable. Aquí és un pel més difícil, bàsicament, perquè si acudim a l'art. 107 CC, veurem que cal aplicar la norma marroquí, i per tant acreditar-la adequadament.

Un petó, el meu regne per un petó a la galta. A la seva, tan suau. I un somriure. Com m'agradaria agafar-la...

Com s'acredita la norma marroquí adequadament? Doncs consultant a un jurisconsult marroquí.

Fascinant la capacitat del cervell humà per pensar dues coses alhora, oi?

Guevara II

2005-05-26T23:33:00.000+02:00

Allende i el Che

Ja vaig dir en el meu post anterior que Ernesto Guevara era un intel·lectual, format per ell mateix des de l'adolescència. El que no vaig comentar és que pertanyia a la alta societat argentina de l'època, quan va nèixer (l'Argentina estava entre els deu estats més rics del món).

El fet de pertànyer a una família benestant li va donar un avantatge: estava acostumat a tutejar-se amb gent important de l'Argentina i amb intel·lectuals (sobretot republicans espanyols que arribaven a l'exili). Apart de tot això, Guevara era un provocador intel·lectual: en reunions d'alt standing apareixia amb roba rara o ostentava modes de mal educat. Però de manera que es veia que no era un mal educat, sinó un provocador. Els seus actes eren irònics.

Finalment, quan va estar preparat i va assumir un protagonisme polític, (i quan Castro el volia apartar del seu costat per molest) marxava d'ambaixador al món. És fantàstic veure'l saludar a Nasser, Mao, a Krushev, Kabila, Perón, i tants altres. Però aquesta foto que ara veieu al meu blog, sincerament, em va emocionar en descobrir-la.

Últimament m'he dedicat a descobrir el personatge del Che. M'ha agradat molt sentir la seva veu, tan potent. I m'ha agradat veure'l a l'atri de les Nacions Unides, a la porta de les que va estar a punt de ser assassinat. Però la foto, instantània amb Allende, em va emocionar. Amb tota la modèstia, però sóc un filàntrop, un romàntic... humà i dèbil, si vol el senyor lector, però veure junts a Allende i el Che... bestial. Als dos els val el lema "La vida per un món millor".

Diferències? El Che sabia que acabaria sacrificant la vida per intentar un món millor. Allende va morir sacrificant-se per un món millor. Em pregunto què hauria passat si el Che hagués viscut mentre existia Pinochet. Segurament hauria muntat un conflicte a escala mundial (com la situació a Chile va merèixer), com abans havia fet a Cuba amb la Crisi dels Míssils.

Finalment, és la fotografia de dos homes que van representar una esperança per a milions de persones. Tal i com sona. I la seva vida i la seva mort encara ens fa de referència: pels encerts i pels errors.

**Si algú vol fotografies del Che a Nacions Unides, que ho faci saber en un comment**

Reflexions ràpides de primavera

2005-05-26T20:59:00.000+02:00

D'aquelles preguntes que et fas mirant com passen les copes dels arbres i la llum com s'escola, amb el cap mirant amunt, encuriosit. D'aquelles preguntes que et fas mentre camines sol (acompanyat) pel carrer, i el teu jo està profundament acompanyat per algú absent...:

Què potser no troba a faltar els meus versos?

O només és que sap esperar?

I ensopegues. Tornes a la duresa del carrer, del ciment.

Nous temps

2005-05-25T14:19:00.000+02:00

- Perdona

- Sí, dime.

- Te puedo preguntar dónde te has comprado ese bolso? Es que me gusta.

- Sí, mira, en GAP.

- Ah, sí!

- Pero en Nueva York. Hace tres años que lo tengo ya.

- Ah, y en Barcelona...?

- No, aquí no lo he visto. Hay de muy parecidos en Zara.

- Ya... bueno, gracias.

** Aquesta conversa va ser mantinguda per dos homes. Tampoc m'hauria d'extranyar tant, però vaig pensar que valia per dos homes, dues dones, i un home i una dona. Una conversa comodí, a dia d'avui. **

A cada racó

2005-05-24T15:10:00.000+02:00

Dónde termina tu cuerpo y empieza el cielo...?

Qui m'havia de dir a mi que aquell cassette que vaig

fer amb música variada fa molts i molts anys,

juntament amb l'encant de la teva pell,

m'imposaria de nou un somriure gairebé infantil.

Caminaré pel món amb el teu perfum ben a propet, dolça meva.

Guevara I

2005-05-22T09:39:00.000+02:00

M'ha admirat del Che, ara que el conec bastant millor, la seva alta capacitat intel·lectual. Per això he escollit com a primera fotografia de la meva trilogia sobre ell, una en què surt llegint.

Aquesta era una activitat habitual en ell: llegir i escriure. Puc dir que el Che era un intel·lectual. I de fet, un home del Renaixement: guerriller i intel·lectual. Admirable en tant que la violència és una manifestació de la seva tendència al martirologi... i a la seva "cabezoneria".

Ernesto Guevara de la Serna (nom original del Che), abans que esdevingués el famós guerriller, quan encara era un noi adinerat, aventurer, i pijet, ja era un intel·lectual. Superant a moltíssims dels seus coetanis en nivell cultural, capaç de converses i reflexions molt sofisticades.

I com és que un noi tan jove tenia aquest nivell intel·lectual? Bé, en qui ho és, es pot donar per diversos motius, com ara el plaer pel saber... però al Che el va mig obligar un motiu fisiològic: l'asma, que podia turmentar-lo durant dies obligant-lo a romandre al llit. També durant els combats a Sierra Maestra, Cuba.

Ell aprofitava, aleshores, per llegir i escriure. Per pensar-se. I no escollia les seves lectures constants de forma aleatòria o amb un sentit que obeís al plaer, sinó que llegia de forma sistemàtica: seguint una disciplina, seguint un autor, un moviment cultural... ell no llegia per plaer, llegia per aprendre, per preparar-se per fites superiors.

Llàstima que en les llargues estones de reflexió es decidís per la violència.

Admirable trobar una intel·lectualitat d'aquesta altura al segle XX, tan coherent, tan obsessionat per la justícia social internacional.

Enfeinats...

2005-05-21T19:45:00.000+02:00

...fent-ho durar.

; )

Alegria!

2005-05-20T20:12:00.000+02:00

M'he descobert, en 24 hores amb dues expressions d'alegria que no esperava de mi mateix. A veure, sí han estat perquè he volgut, i m'he sorprés al reflexionar-hi després. Al tema, Capità, que t'enrotlles!

1.- Sortim del pràcticum. Soroll al pati de la universitat. BATUCADA!!!!! A bailarrr, bailarrr!!! Tota, per quatre passos de samba. Jo crec que ballant al darrere de la comitiva timbalera érem unes deu persones. I la gent mirant... i movent-se! Tontos, que si us deixeu anar és més divertit (no sé perquè parlo tant, amb lo que em costa a mi...)

2.- A casa d'una noia. A l'entrada la trobo plorant a l'espatlla del novio. Saludo amb un somriure d'orella a orella, planer. Em posa cada de sorpresa, i aprofitant que la porta és oberta, em fico dins de casa seva sense dir res més. Mentre pujo les escales xiulo "Maria Caipirinha". Total, que en arribar a dalt ja no plora, apa, a currar!

Els motius de tanta alegria, ja són més meus...

Salut, gent.

Legere

2005-05-18T23:15:00.000+02:00

Llegir. Necessitem llegir. Identificar símbols amb sons, i sons amb idees. Llegir, ho necessitem, perquè necessitem no deixar de conèixer, necessitem aprendre, i aprendre, sense parar, com amb set. Necessitem imitar, com escriuen -llegir al revés- els millors.

Necessitem vagatge, i empatia. Cal que no ens aïllem en petits mons còmodes i de prefiguració cultural. És imprescindible crear inquietuds en els joves, cal que un jove agafi un llibre pel seu compte, que imagini, que somiï, que es deixi dur. Cal que un nen o un jove es baralli amb els pares per anar massa tard a dormir, per haver estat llegint.

Ens cal que les bandes d'instituts i col·legis d'aquest país no siguin bandes d'analfabèsties. Ens calen adolescents amb inquietuds, inconformistes, ansiosos de conèixer. Ens calen retrògrads i progressistes, ens calen reformistes i radicals... tots són necessaris, però tots cultes.

Vull joves cultes. Coratjosos i cultes, no vull joves pedants circulant pel carrer. Vull ànsia de millora, de volar més amunt. Vull poder discutir amb gent més jove que jo a cert nivell. Vull joves que dediquin hores a llegir, a tancar-se a aprendre -sense deixar altres distraccions-.

I tot perquè sentir certes paraules de dues joves benestants m'ha trasbalsat. On guardarem la cultura sense gent de saber? Necessitem llegir.

I necessitem ser llegits, oi, bloggers?

Escrivim perquè ens llegeixin uns ulls i no uns altres, oi, Stephanus?

Guia

2005-05-18T00:08:00.000+02:00

El Capità mira amunt, amunt, al cel. I troba la volta del cel tota negra de foscor. Veu, content, fanàtic, aquell petit punt de llum que li il·lumina la vida, que sembla que omple d'esperança el seu cor mariner.

El Capità s'embadaleix mirant a la bella Altaïr. La que el guia.

Pensaments corren, recorren, volen, pel seu cap ple de sal i aigua. El Capità adora Altaïr, la seva guia.

En la negra, freda nit, escalfada només per aquell puntet de llum llunyà, el Capità sent una presència al seu costat, sobre les fustes de coberta, que fan crec, crec. El Capità treu la vista de la foscor del cel, i la passa a la llum moderada de coberta.

Al seu costat, petita, i gran alhora, riallera, d'una bellesa insolent, com calmada (marinera), una nena, una noia, potser una dona... no ho sap, el Capità. Morena, de galtes enrojolades, com acalorada. Es miren, la dona i el Capità. Somriuen, la nena i el Capità. I entre els dos sembla que es crea un camp d'escalfor, com una atmòsfera que els empeny a abraçar-se.

El Capità es deixa abraçar. Tanca els ulls, reconfortat, com un nen protegit per la noia jove.

Aleshores, quan vol tornar a alçar la vista amb la dona agafada, al seu costat, s'adona de què cap llum llueix al cel. Que Altaïr no hi és. S'ha fos. El timó segueix el rumb sense pilot.

I semblaria, que al fons al fons, de la pupil·la de la nena, com or caigut a mar, hi brilla una espurna. Semblaria que aquella dona... ets Tu.

Dorm tranquil·la, petita meva, dolça meva.

Una mostra III

2005-05-15T20:31:00.000+02:00

Al final t'adones que, com diu Coelho, el Guerrer de la Llum escull els seus propis enemics. Que no escolta provocacions, perquè té un destí que ha de ser acomplert. El Guerrer de la Llum mai dóna l'honor del combat a qui no el mereix.

Ja sigui real... o un fantasma.

Ja sigui dins o fora d'ell mateix [del guerrer de la Llum].

Recorda't, Capità, d'aprendre a passar a soles els teus atacs d'irracionalitat. Quan hagis pait aquests atacs, parla o calla.

Recorda't, Capità, que tens un destí que cal ser acomplert...

Al final, t'adones que no pots cremar inútilment a qui t'ha d'ajudar a acomplir aquest destí. Encara que només sigui perquè vols que t'escoltin allò que has de dir.

Demanes disculpes? No, per a res.

Simplement t'intentes explicar. Intentes entendre't.

Deixa-ho, ja ara. Demà ves a la platja i gaudeix.

Tribu Culé

2005-05-15T17:27:00.000+02:00

Una tribu és un grup de persones cohesionades per unes mateixes creences, cultura, llengua, sentiment... el que vulgueu, però sobretot, per la mateixa sensació de pertinença al grup. Bé, ahir la tribu culé va prendre el centre de Barcelona.

Res nou. Colors blau-grana i la Senyera per tot arreu. Fins i tot alguna bandera amb la Creu de Sant Jordi... res nou. Famílies, grups de joves, càntics celebrant la consecució d'un títol. I com sempre en aquests esdeveniments, enlloc de deixar-me portar (em costa), em poso a pensar i a observar:

- Una andana del metro plena de gent que va a celebrar-ho. L'altra buida... i la gent proferint els seus crits a l'altra andana... si està buida!!!

- Un grup simiesc de joves, sense samarretes, amb els cossos plens de tatuatges (després jo li preguntaria a una noia si us poden arribar a agradar homes així), comencen a cridar "cachondas, cachondas", a dues noies que entren al metro... per què? És que encara no ho sé.

- Al carrer Pelai, de tant en tant se senten petar uns petards DINS del vestíbul d'una botiga.

- Al mateix carrer Pelai es crea una foguera amb papers de diari del terra. Una foguera espontània. Comencen saltant alguns joves per sobre. Casi que me'n venen ganes. Però atenció: un dels dels tatuatges d'abans es posa a dançar al voltant de la foguera!!!! I la gent el segueix!!! Mentrestant un quiosc de plaça de Catalunya té el sostre amb superpoblació, i a algú li dóna per cremar la petita antena de TV que sobresurt del quiosc.

- Després d'una actuació i preparació lamentable del Metro de Barcelona, que no exposaré aquí... el mateix grup simiesc d'abans (que sembla que ens segueixi), i que va augmentant en nombre, decideix que en no poder tornar a casa en metro, doncs que tenen dret a trencar-ho tot. L'assumpte comença així "Po ajora lo vamo a destrozá tó". I en efecte, mentre un d'ells, suposo que a recollir un plàtan, es puja a una porta metàl·lica, els altres comencen a donar patades

-infructuoses- a màquines expenedores. Un pare ho justifica davant del seu fill. Però algú altre diu "si li donés amb el cap seria més efectiu..."

- Però no totes les actuacions tribals que vaig veure ahir les considero negatives. És molt curiós com grups de gent comencen càntics de forma espontània. Com gent que no es coneix de res salta i s'asseu junta. Companyonia.

- Gent que fa sis anys potser encara va anar a Caneletes amb els pares. Ara anava pel seu compte. És el moment d'una nova generació de valors esportius.

Una mostra II

2005-05-15T16:45:00.000+02:00

O de com un mínim pensament negatiu, una premonició, un raconet de mala llet pot esdevenir una bola de neu.

Un pou negre. Sense fons.

Com les peripècies de Dant.

Una mostra

2005-05-12T08:56:00.000+02:00

Una reflexió sense més:

És curiós com havent estat esportista, profe i sobretot persona no m'havia adonat fins ara (de forma plenament conscient) de la força dels pensaments positius i negatius. Del benestar i malestar amb un mateix.

Un pensament negatiu : i el món s'enfonsa al teu voltant.

I si saps crear el pensament positiu, si t'atreveixes a somriure (Elefantes), aleshores sembla com que una força s'apodera de tot el que fas. Sembla que podries crear una nova vida. I al cap de l'any, veus la vella vida, com lluny.

Sempre has estat així, Capità.

Vals

2005-05-09T23:39:00.000+02:00

Cansat de tot el dia, un pot anar fins al capdemunt de Barcelona.

A trobar com una alenada d'aire fresc, pels pins, i per Ella. Total el color verd, el trobo sempre apuntant-me, mimant-me. L'aroma de pi, i sobretot d'aquells cabells negres, de corbes infinites i trapelles, que em fan pessigolles.

Aleshores, abraçades ansioses, com d'adolescents en plena primavera: fresques. Abraçades rialleres. I amb tota la torpesa del món pot sonar un acordió d'una coneguda pel·lícula, i podem fer unes passes pensades... i sense pensar.

Passes que en instants semblen bones, i a instants ridícules. Dues mans, amb elles. Dues mans, les nostres. Una altra a la teva esquena... sentint gotes de la teva pell. Notant la tebior del teu cos a través de la samarreta. I encara que ja ens semblarien gestos normals, tremolo en sentir com poses la teva mà en la meva espatlla. Tremolo en sentir-te tan aprop.

I mentre dono passes mal fetes, intentant que no ens fem mal... m'adono que estem en un petit moment màgic. D'aquells que un recorda de vell. Un d'aquells moments que només és nostre.

En acabar, et surt de dins el que jo volia: una abraçada, amb un somriure. Dos bum, bum, dels nostres cors.

I ullets.

DOMINGO

2005-05-09T23:25:00.000+02:00

I dic domingo, per resaltar que ahir vaig tenir complexe de domingueru...

Però... ull! Que m'ho vaig passar... pfff.

Molt bé, vaja. Per dir-ho clar.

I avui m'he posat un polo blanc per resaltar el murenu paleta que vaig agafar ahir.

Que tant "cuerpo a tierra" i tant trivial et destrossen les articulacions...? cert.

Que el futbol ja no és per veteranus com jo? cert.

Però m'ho vaig passar... pffff.

I és tonteria recrear el que la majoria dels meus lectors van viure.

Així que, gràcies, PM.

Auxilia als necessitats -aquest és el teu jurament-

2005-05-07T13:42:00.000+02:00

El cavaller del Temple.

I l'Orde dels Cavallers del Temple de Jerusalem va ser l'orde que tant es va esforçar en la seva missió de protegir els peregrins i el Temple, que va patir la foguera poc temps després de què caiguès l'últim enclavament cristià a Terra Santa.

L'Orde dels Cavallers del Temple de Jerusalem va ser l'orde que més relacions va entaular amb la cultura musulmana, i qui més va promoure la tolerància a Terra Santa, tot i ser els cavallers de Crist.

Els Templers mai van ser més de 300 cavallers i potser el doble de sergents templers, a Terra Santa, i malgrat això van arribar a cobrir un extensió de terra tan gran com és Palestina. Amb una xarxa de fortificacions tan ben dissenyada que amb l'arribada de Saladí, els seus castells van esdevenir un arxipèlag d'illes de pau enmig de l'oceà.

Fortaleses com el Beaufort, Gaza, Tortosa... però no el Crack des Chavaliers (que era Hospitaler).

Van arribar a ser un màxim de 300 templers amb rang de cavaller a Terra Santa... però deien que cada templer valia el que 10 cavallers cristians. Eren l'elit mundial de l'època: instruïts en números, lletres i dret. Místics. Enginyers i mariners. Grans cavallers. Conservadors de la millor tecnologia...

La seva missió a Terra Santa com a pont entre cultures va ser tan important que dels musulmans incorporaren i milloraren la millor tecnologia de l'època per difondre-la per la Europa Medieval.

Els 300 cavallers templers, tots de cuna noble, o els sergents templers, tots seleccionats entre els millors combatents d'Europa, eren (malgrat el seu escàs nombre d'efectius) el temor més gran que patia Saladí.

Saladí admirava els Cavallers Blancs i alhora, els temia. Contingents de Saladí de milers d'homes podien arribar a retirar-se davant de grups de desenes de templers a cavall... malgrat la diferència de nombre, només per admiració, o només per por.

Un templer sabia el que valia Terra Santa, i feia de diplomàtic. I un templer sabia que la seva vida no valia res si era derrotat en la batalla, i aleshores lluitava. Però un templer sabia que la vida d'un peregrí musulmà en ruta cap a Jerusalem valia el preu de la Pau, i el protegia.

L'Espasa

2005-05-04T23:45:00.000+02:00

EXCALIBUR

Així resa la meva espasa:

"Quatre mans m'empunyaran."

I a l'altra banda hi diu:

"Unides per les rialles romandran".

Totes aquestes lletres gravades a foc per dos ulls verdíssims.

El complet

2005-05-03T23:30:00.000+02:00

Avui vaig a dormir amb un somriure marcat a la cara.

Fotografies color sèpia

2005-05-02T21:31:00.000+02:00

Una tarda de primavera, d'aquelles en les que quan tornes a casa sents els xiulets de les orenetes, i la llum del vespre et posa el caramel de l'estiu a la boca.

Una tarda tranquill·la, amable. On semblaria que hem posat la nostra aparença, i els nostres gestos, en color blanc i negre. Una faldilla que em porta records de cotidianeitat. Records antics, i nous (nostres).

Puc sentir paraules, i rialles en imatges. Fotografies solitàries. Vivències compartides, i un afany, en estil Mary Poppins de portar-me a móns de fantasia i reals. Sempre en la teva companyia. Petons dempeus, una goma al cabell.

Una tarda de primavera.

Benvingut a casa, Capità

2005-05-01T23:26:00.000+02:00

Arribem a la platja il·lusionats amb una generosa primavera, i acabem havent de fugir d'un sol inclement.

Però a nosaltres, a aquestes alçades, poques coses ens poden.

Un mocador palestí.

Tornem a la mateixa platja. La Natura s'ha calmat. Corre una brisa més fresca, de migdia. El Sol és dolç amb nosaltres, i aquella ferum a sal m'omple les narius. Ens desvestim, mirant-nos, ajudant-nos, rient còmplices per secrets que mai més ningú sabrà, i ens fiquem.

Fred. Sal. Aigua. I cossos que es busquen per escalfar-se. Rialles. Semblaria l'anunci d'una colònia, en blanc i negre. Els dos ho hem pensat, que és el primer cop que... Què freda, l'aigua. I al final, ja hi som a dins.

Jocs.

Trapelles ens perseguim, esquitxem, toquem,... i em poso dret. Sento l'aigua salada assecar-se'm sobre la pell. Me la tensa. El Sol em toca suau, com els dits meticolosos i atzarosos de l'amant, que m'ama. Que amo, amb pinzellades de blaus. Ditades sobre la pell. Jocs, de nou. Ara amb, ara sense. Falsa timidesa en les teves galtes. I un cos que em sembla que es fon amb la sorra de la platja, amb la natura.

Dos ulls verds. Semblaria que s'hi guarda tot el Mediterrani en ells. Hi navego.

Anècdotes que no contarem mai a ningú. Sequedat i comoditat. Un passeig. Uns mots. Com a la carretera, on sempre esperes, tenint-me al costat i mirant endavant, per dir-me coses que exigirien la meva millor mirada de gratitud.

Un cos, un pit, on recolzar el cap. On confiar pensaments, i un vida (per què no?!). On confiar-se. Sentir-se buit d'energia, i alhora descansat. Alliberat de la pesantor del ciment. Olor a sal, als cossos. A suor. S'imposa Morfeu amb una son aclaparadora. Lluitem amb un mot. Un mot que du a un altre, i a una frase, i a la teva història. Al meu respirar.

Una samarreta de cotó.

Nos.

Despertar

2005-05-01T00:58:00.000+02:00

La cultura medieval sempre m'ha influït molt. Sobretot la catalana. Vaig estudiar-ne una part en els meus estimats almogàvers. Cridaven al Ferro, per a què prenguès vida pròpia...

Desperta...

Desperta... ferro...

DESPERTA FERRO!

Despertar. Pom, pom. Despertar. Latent. Pom, pom. Alguna cosa viu. Desperta, capità... desperta! Interromp el tedi, la mandra del cor. Pom, pom. Desperta. Una alenada d'aire fins al confí dels pulmons.

I un dia assolellat pot ser, sense voler-ho, el calze on dipositar sentiments que un sol rostre pot despertar. Desperta. Ho allibero, sortint de la son dels impassibles: trobo sentiments contradictoris, brutals, dins del meu cor. Sentiments que semblarien foscos...

Però que pel seu origen no ho poden ser. No ho són. Desperta.

I em derramo.

Secrets, versos.

Desperta...

Algunes paraules em desperten. EM guien. Recordo la son d'aquell diumenge. Desperta. Desperta que hauràs viscut tota una vida així. Desperta.

Ja sóc despert. No somio. Què hem fet per merèixer-nos?

Els amants

2005-04-30T11:35:00.000+02:00

Últimament, no sé perquè, em venen aquests versos al cap,
i un somriure maliciós als llavis:

"...De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,..."

V.A. Estellés

Bon dia, Primavera!

Verds

2005-04-27T23:48:00.000+02:00

En un racó de ciutat, entre grisos matitzats que deixen escapar blancs de pedra, artificials, trobem un bri. Un bri dur, potent, que d'entre marrons de sorra pot creixer i creixer en la teva mà. Amb la teva mà.

I un verd per a un verd. Un verd com grans de raïm madur. Com de bosc encantat. Un verd en el que em precipito tranquil, des de fa temps. Un verd que de cop pot ser negre, o rosat... un verd acompanyat de cireres...

Un bri potent a la teva mà.

Epíleg

2005-04-26T21:29:00.000+02:00

Per a qui coneix la història:

Arribo tard. El sol i el fet de què el metro s'hagi espatllat em fan arribar tard. Una hora de classe d'aquesta assignatura. Em puc permetre el luxe de perdre-la.

Fotocòpies. Preàmbul d'una llei... i sol. Vaig a prendre el sol. És de bon matí i encara fa fresca davant del Llorenç. Si començo a agafar una mica de color a la cara, no passa res. I quin gustet...

Tanco els ulls i em deixo anar al banc. Les parpelles, per dins, se'm posen de color taronja. Respiro primavera. I un toc d'estiu. Penso, i penso. Pensaments agradables. Qui se'n va a dormir content, si no somia, es lleva content.

Respiro fons. Un pensament. Un tacte, suau, d'una pell.

Obro els ulls, intentant crear aquest pensament al meu costat, al banc. No puc. No hi és.

Em torno a deixar anar relaxat al banc. Miro el cel blavíssim, gegantí...

Un punt. Un punt més gros. Alguna cosa cau. Em caurà a sobre. Però no és una caiguda trepidant, sembla que algú acompanyi la seva caiguda. Un caure elegant.

Al banc, al meu costat, atura la seva caiguda una ploma vermella.

Límits horaris?

2005-04-25T00:14:00.000+02:00

Veig una carretera gris per endavant.

Em deixo portar. Com quan era un nen i confiava cegament en la conducció del meu pare.

Escolto, canto, saberojo música.

Malgrat la boira, el dia es crea lúcid en la meva ment.

El mar esdevé una franja de força a la meva dreta (anada) i esquerra (tornada). El vehicle no és prou potent per deixar enrere el mar. Estic espectant: en unes hores trago tanta informació...

Camino. Riu amunt. Tant com puc. Descanso. Contemplo. Sempre apunt. I endavant.

Després, avall que fa baixada. Un cirerer florit. Bum! Un esclat de vida.

Una esglèsia, que em recorda l'aigua de mar d'abans. Més blava. Que m'evoca records d'esdeveniments que encara no has succeit, i que ja sé certs. Agosarat? Ells dirien que sí, tu no ho diries pas.

Llum dels Mariners,

porta'm de nou a la mar.

Porta'm, com avui, il·lusionat,

sempre de la mà.

I passejo per un poblet costaner, amb ferum de mar, i fortor a pi, on cada ombra, i cada cantonada és un regal de frescor, de vida pausada. De benestar. On sembla que darrere de cada banc hagi de sorgir una font, dissenyada per Puig i Cadafalch o qualsevol altre artista... d'aquests que, com poetes mariners, viuen a cases petites, amb vidrieres modernistes.

M'agafo del braç que també sé cert. Un braç de cames fortes, tenaç.

Vindria de gust un aperitiu, potser unes olives... el sol lluitant per sortir, i aquella tebior d'un diumenge de primavera. Dinar frugal... i quants reis pagarien per un dinar així! Una migdiada, que els nostres cossos febrils, assedegats, estan ben acostumats. Una migdiada o un prec al déu Ra... fins que textures i tacte em duen a la frescor de dins.

Arriba la set. El desfici. I la tendresa. Quan de nou t'he fet l'amor, ja sabedor de què a cada petó em donava de nou, i et deia què vull, no he reservat res per al cor. No m'ha quedat res.

Perquè en aquest dia (un dia mediterrani) no he estat sol. Érem un grup. Grup, sí, però érem un.

Sant Jordi

2005-04-23T16:17:00.000+02:00

Tants anys de sentir grans poetes parlar de tal Diada, per trobar-li sentit PLE a aquestes alçades. Trobar-li sentit ple en una persona, en un color d'ulls. En una il·lusió.

Entregues

2005-04-19T12:33:00.000+02:00

Després de dies esperant i algun moment robat, ansiós, provinent del desert, va arribar.

He de confessar (on confessar-ho si no és en el meu diari... cibernètic?), que tenia necessitat de passar hores amb Ella. És una necessitat que es pot mitigar, cert, que la intel·ligència pot adormir. Però això només funciona uns dies.

Després, aquesta mateixa intel·ligència es rebel·la, i esdevé còmplice d'uns sentiments que ja no poden més, que esclaten exponencialment. Tenia necessitat d'hores amb Ella. D'un moment perdut, d'un instant de mirada intensa, i de hores que semblarien perdudes.

I al final, no calia desesperar, perquè sabia que arribaria. I passàrem hores i hores. I avui, i demà, i l'altre... de nou, d'una necessitat que s'alleujà perquè descobreixo que és compartida. Aleshores, en el que podrien semblar hores (que no és tant de temps), es poden viure vides senceres, reencarnacions, i tot el que vingui del Més Enllà.

Dóna temps per tot. Xerrar, riure, mirar, callar, observar, comentar, tocar, jugar, i tants verbs que encara a la meva edat, no conec. Pots, així, VIURE, en plenitud un seguit d'hores. Que en uns dies seran records, records i prou... records que com una clau secreta donen una volta més al pany (el pany de la porta de l'habitació on guardo tresors).

Records de vivències més o menys intenses impregnades de sensacions, de reaccions químiques bestials, del tacte sublim i visceral d'uns dits que poden ser tan lleugers com plomes. Dits que volen i paraules que donen bufetades, alenades de plaer.

Un, pensant ja en el record de la volta de la clau que obre la habitació que alhora...; un, pensant simplement en Ella...

Un pensa en què ha entregat, satisfet.

Sorprés encara m'adono que puc fer-Li l'amor amb la carícia més tendra, amb l'abraçada més possessiva, amb una mirada, amb paraules provinents de les profunditats... a cada moment. Perquè m'ocupa cada moment. Ella em corre per les venes.

Poder

2005-04-09T19:53:00.000+02:00

En una sola plaça del Món. D'acord, la que va ser Capital mundial durant segles, i encara ara ho és, per prestigi.

Sí, a la seu de la més vella institució del planeta. Localització de gran part de la Història de la Humanitat. Centre de decisió com cap altre... però el que va passar l'altre dia, al funeral d'aquell vell conegut nostre...

(Perquè ja van quedant menys: marxaren Núñez i Pujol, morí Floquet de Neu i ara mor el Papa...)

En una sola plaça va haver la més gran concentració de poder de la Història. Amb Estats que durant segles han protagonitzat la Història, la mort i la vida de milions de persones. Congregats al voltant d'un líder de la pau (carca, sí, però líder de la pau).

I resulta que tots varen estar mirant el féretre. Que tot era de cara a la galeria. Que es van saludar aquells que ja són amics. I després, apa, cadascú a casa seva. Potser podríem haver aprofitat, senyors líders mundials, per fer alguna cosa de profit, no?

Un apunt: si tota aquella gentada de la cua haguès estat musulmana, estic segur que pel cap d'algú s'haguès passat la paraula "fanatisme", en algun moment. Per la meva part: bravo per aguantar tantes hores fent cua.

A la deriva

2005-04-01T10:41:00.000+02:00

Diari d'abord:

La Surprise ha perdut tots els pals. Navega a la deriva. Estem treballant traient l'aigua de les bodegues, i hem llençat 4 canons per la borda, per reduir pes.

Els mariners treballen de valent. Però només podem confiar en els vents favorables i les estrelles...

Vaja que m'he quedat sense Internet a casa.

Adulescens

2005-03-22T12:00:00.000+01:00

Introducció històrica: a Roma, després de ser puber, un hom esdevenia adulescens, que venia a ser cap als 14 anys. Aquesta etapa durava precisament fins als 21 anys. Després un ja era iunior, i finalment senior (d'on derivaria la paraula "senyor"). Esclar que aleshores no es relacionava l'adolescència, com avui, amb una época de joventut boja (si em permeteu), com avui. Era més aviat l'etapa en què un ja era un home, però encara li mancava quelcom: alguns diuen que força als braços.

Tant és.

En poc més de dos dies em trobo: jugant al Risk en una partida de mascles, no podent parar de jugar a la videoconsola amb el meu millor amic, fotent-li pinyes al nino de boxa del mateix amic (sí, sí, al més pur estil Million Dollar Baby), fent manualitats amb una mica de cordó negre, i estudiant com un posseit.

Què ha canviat en tots aquests anys?

El cos i la forma de pensar.

En tot cas, ja hauria de formar part del exèrcits de Roma. Si tu protegeixes Roma amb el cos, ella et protegeix amb el Dret. Total, que qui no s'ho passa bé és perquè no vol.

Ja en un altre context: he decidit que la mona que li regalaré aquest any al meu fillol, serà amb l'escut del Barça. Bé, m'agradaria. D'aquí a què en pugui aconseguir una així...

Distance

2005-03-21T21:00:00.000+01:00

És curiós com m'alleuja sentir la seva veu. Sentir que he estat esperant hores i hores, precisament, la seva veu. Sentir que la seva veu és de somriure. Una veu un pel estirada, com la boca fresca, cap als ullets. Em parla somrient. La seva veu dolcíssima, de dona enamorada, em fa de bàlsam.

Podem trucar-nos, un, dos, tres cops... tants com calgui, estar segons i segons en silenci a l'espera del primer sospir, ansiós per atrapar qualsevol de les seves paraules, qualsevol engruna d'il·lusió quotidiana, i fer-la meva, per cuidar-li.

És un petit plaer sentir-la parlar de fets sense gran importància. M'agrada escoltar-La com em parla del dia a dia. Puc callar fins al punt de semblar que no m'interessa, o que he marxat... no és veritat: La escolto a Ella. Ni un mot és digne d'interrompre-La.

Comiat. Penjo.

Marxo tot content a estudiar. Sap molt bé què m'ha dit i perquè m'ho ha dit.

**Aquest post ha estat modificat. He de dir que no m'acaba d'agradar estèticament. Seria com fer una escultura i no estar mai content amb el resultat. Crec que aquest post mai satisfarà les meves exigències. Serà que sóc massa exigent.**

BUIT

2005-03-19T17:15:00.000+01:00

Ecoooo!!!

Ecooo, ecooo!!!

EEEEECCCOOOOOOO!!! ...OOoo... ...Oooo... ...oooo...

M'he quedat sol.

Veinte poemas y una vida entregada

2005-03-17T22:52:00.000+01:00

Sóc humà. (Gran declaració de principis, eh, Capità?)

Fico la pota. (T'estàs lluint...) D'acord no hi hauria d'insistir.

Tu també.

I cada tonto al seu tema. Aigua i llit. (A vegades podria riure'm de mi mateix, i passaria una bona estona).

- Sona The Kiss, per als ignorants, tema principal de la BSO de The Last Mohican-

Em deixo endur per la música i agafo un vell amic de l'estanteria. L'instint que en tants problemes em fica, ara em guia savi. Agafo les claus. FCUK.

I per fi, bravo, lúcid Capità, per fi pots pensar, amb sentiments inclosos, però amb calma. Algunes frases, de molta gent, sonen al teu cap. Un i altre cop. Records propers i llunyans es barregen dins del teu cos: lluiten, els records. Propers i llunyans.

És curiós com una serenor s'ha apoderat de mi. Aquest mèrit no li trauré a qui el té. Puc pensar com estant distant. I en una ràfega de llum. M'adono. És ara que hi veig clar. Fins ara ho havia fet bé.

I aquest era el problema: que ho havia fet bé. El cas és que no hi havia res a fer, que tot venia sol. Que no he de fabricar res, que ja està fet.

El Capità aprenent nous trucs per manegar la Surprise... Els Mars fins ara havien estat estrets i foscos. Jo havia il·luminat i ampliat aquests mars. Ingenu. Estava navegant per Mars diferents. No solcava les onades, sinó el Cel negre, plagat d'estrelles, indicant el camí.

La fi del camí, àvid lector, va més enllà de la Lluna envejosa.

El Capità entra al seu camerino. Es treu la roba i es relaxa. Una espelma il·lumina uns papers en blanc. Obro la finestra, o millor, Ella obra la seva, i m'escolta. Em veu. Sé que l'ha alleujat veure al Capità assegut allà. Sé que no esperava menys. (Tampoc mereix menys, ni menys del que encara tindrà).

I aquell que no hagi entés res. Que no pregunti. No ho havia d'entendre. ;)

De la naturalesa d'aquest blog

2005-03-16T23:15:00.000+01:00

Un comentari, una mirada, una indirecta, ha donat lloc a aquesta reflexió meva:

Aquest blog, EL DIARI DEL CAPITÀ, fou creat per Ella, i sobretot per a Ella. No ens enganyem. Si vull escriure sobre una altra cosa, o també per a Ella, ho faig sobre paper. És un blog mític en tant que nasqué amb una nova etapa de la meva vida.

Els lectors han llegit de tot: posts dignes d'un diari personal, altres de farragosos, altres de divertits, curts, llargs... de totes menes, i sempre, sempre, sempre amb Ella al centre. M'equivoco?

He tingut por de fer-me pesat. He temut no tenir un altre tema. Ambdós temors s'has dissipat sempre per sí sols. I he decidit seguir amb el meu blog, amb la meva manera de fer, com sempre. Ser coherent.

I tu, sí, tu. Tu que ets Tu:

Fins i tot en aquells posts en què no t'esmento. Fins quan no surt la paraula "Ella", fins i tot aleshores, penso en tu. Perquè, fins i tot estant absent, et sento al meu darrere, observant el que escric des de les altures, abraçant-me, posant-me les mans al pit. Respirant al meu cap...

Tu, sí, Tu.

Per tu avui he sentit, de nou el:

Te recuerdo Amanda...

L'honor d'aprendre

2005-03-15T21:11:00.000+01:00

A l'esquerra el Mestre i a la dreta el deixeble.

Al llarg de la meva carrera universitària he tingut ocasió de tenir professors i assignatures amb les que he gaudit, amb les que he sentit que realment era un estudiant universitari, amb tot l’honor i altura intel·lectual que això suposava ja per als primers universitaris de la Història.

Hi ha hagut assignatures en què, espontàniament, la classe ha aplaudit al professor tot just en la última classe. Simplement per la seva manera de fer i de ser. Un cop més, per l’honor que ha suposat tenir-lo de professor. Recordo els aplaudiements a Roca Junyent, a Malem, a Joan Miquel, Ripol, Castiñeira, Vega... i algun que no recordo.

És una ocasió en la que un se sent orgullós de ser en una aula, com quan cantem el GAUDEAMUS (us el sabeu?). Estic segur de què alguna cosa sentiré, i com més s’acosta el moment, més segur n’estic. Haver estat universitari significa moltíssim per a mí i per a la meva família.

Avui no puc fer altra cosa que afegir una assignatura, una vivència, una riquesa a tots aquests records. Perquè avui sé tant llatí com podia aprendre a la Universitat Pompeu Fabra. Avui crec haver donat un pas en la meva formació clàssica, literària, lingüística i filosòfica.

Però això no és tant important, com el fet de què en els últims cinc minuts de classe, he estat conscient de què s’acabava, de què havia complert el meu somni d’estudiar llatí a la universitat, de què havia estat a la altura de les meves pròpies exigències... i en ser conscient m’he posat trist, melancòlic.

Encara em fa pena no poder seguir. Però ara m’adono de què estic trist precisament perquè he gaudit, he gaudit moltíssim. No puc sinó donar gràcies, al Professor Seva, i a les grans companyes que he tingut. Entre humanistes, el jurista s’ha sentit humanista. De nou, sóc Afortunat d’haver pogut acomplir un somni més.

Gràcies a tothom pel refugi brindat. Sense lleis, sense conflictes. Ple de versos de Catul, de la tristesa de Lucrècia, de la guerra de Cèsar, i els somnis d’Horaci. Gràcies per aquest món... Resulta que, potser per tot això, ara sóc més persona.

DISCIPVLOS MAGISTER LAVDANT.

La meva sirena

2005-03-14T12:43:00.000+01:00

Aspiro aire. M’inflo els pulmons “grande, grande, grande!”.

Un aroma sec, alerta i rvitalitza el meu olfacte. La sal.

Ja he arribat davant del mar un altre cop. Ja torno a ser aquí.

Aquest cop ja no vinc sol.

Tantes vivències en el fred han donat vida. Ella l’ha dut, i jo em permeto regalar a l’aigua balvíssima quinze pètals provinents del fred.

Un sol immens, rialler, sembla que hagi de baixar, gros com és, a passejar amb nosaltres. I la remor de l’aigua, em recorden aquella sensació de llibertat que dóna el mar a qui n’està enamorat.

Aquest cop no m’arribo sol. Oh, desgraciats Elements, que ja no aclapareu la meva atenció. És Ella qui em fa sentir-vos amb més intensitat.

Ara ja no arribo sol, ni petit, ara sé que sou finits.

El sol rialler i els peixos que arrosseguen les onades cap a la sorra es varen aborrir. Ni un mot em van treure. Van estar hores i hores esperant. Ens varen observar, Amor. Sense fer res, només estirant-nos, riant, parlant, explicant confidències, rient de nou, menjant, ballant, saltant.

Tornar passejant, fent els pocs metres que hi havia del cotxe al camp base. Organitzar un complot per poder pixar. Comprar-nos dos gelats, quatre sabors, i tastar-los tots. També el de cafè. Sentir com m'agafes el braç. Saber la cara que posa l'altre sense ni mirar-nos. Escoltar la frase que dius quan m'agafes del braç. Saber que som un element comú a la vida de tantes persones que ahir s'arribaren a la platja. Petits detalls.

“Amb dies així no calen nits”. Digué Ella.

“Amb una dona com tu, no calen déus ni mites”. Pensà Ell.

Un petit món creàrem. Un petit habitatge, real en la nostra ment. Que durant hores ens serví de refugi, de paradís. El destruírem per poder-lo reconstruir en el futur. I al sortir-ne, ens trobàrem que el Món seguia igual: els bombers amb la fira i la cançó, i l’artista amant a la guitarra.

I entén. Entén que el que et vaig (em vas) donar, havia de ser per a Tu. Gràcies.

El temps és relatiu, però ja no fuig.