Hi havia una vegada un poblet a l'interior de Catalunya, amb el seu castell i el seu monestir.
Amb el seu baró i el seu abat. Envoltat de boscos i algun riuet.
El poblet era tranquil i s'hi feia feina de pagès. El baró era prou bo, no tenia mala sang amb els serfs. I l'Abat menjava i deia els seus llatinòrums. Eren gent de pau. La vida era sana i calmada, pausada, no hi havia problemes més greus que el fet de saber de qui era aquella gallina o aquesta somera.
Un bon dia van començar a arribar viatgers al poblet. Poc a poc, primer molt pocs, com si fos casual la seva arribada. Després en vingueren molts més. Com els viatgers eren gent de pau, i la gent del poblet també, no hi hagué problemes.
Molts dels nous viatgers que s'hi instal·laven tenien cognoms semblants als seus i parlaven una mena de català molt musical. Deien que venien del nord, i que eren "Bons Homes". Eren gent senzilla i discrets.
Anà passant el temps, i les relacions entre els habitants del poblet s'intensificaren. El baró protegia els nous habitants de les males arts de l'Abat. L'Abat els perseguia com podia, amb alguna extranya intenció. Però el baró els protegia perquè eren mans hàbils i bona gent. Els rumors començaren a sorgir, i es parlava de reunions secretes a casa d'algun "Bon Home", on es deien idees noves.
Al mercat dels dijous se sentia per tot arreu, la paraula "Consolament". De seguida, tot el poblet va voler saber què era tot allò tan misteriós. Els nous habitants van parar molta atenció, corrien perill, però cali difondre qui eren:
Van seleccionar curosament amb qui parlarien d'aquell tema. Tres ancians dels nouvinguts van seleccionar 5 homes joves i 5 homes ancians, dels que volien aprendre. Els ensenyarien el consolament, i el camí dels "Bons Homes", dels càtars... en farien Parfaits! I els van ensenyar. 5 nous ministres de la fe dels càtars sorgiren d'allà.
Tothom estava cufoi amb els càtars. Havien dut prosperitat al poble. De manera, que el catarisme va arrelar bé, i amb ell, la tradició occitana que el vessant sud dels Pirineus tan bé coneixia. Alguns joglars començaren a fer ruta fent parada al poblet. I alguns càtars del poblet caminaren a pobles veins per fer conèixer el catarisme. De seguida va arrelar.
Una comunitat tan gran exigia que el més ancià dels parfaits esdevingués bisbe. Bisbe sense bàcul i sense propra. Un bisbe servidor, un bisbe savi. Un bisbe càtar, vaja. I així es feu.
Amb el nomenament del bisbe càtar, l'Abat mogué fitxa. Era el que li calia per saber que el catarisme havia arrelat a Catalunya després del genocidi d'Occitània. Contractà un espia, un joglar purità anomenat Marcabrú, i l'envià a veure què passava. Juntament amb Marcabrú arribà un altre trobador-joglar al poblet, Aicart de Carcassona. Eren la cara i la creu:
Marcabrú representava la repressió, el foc, el tuf a carn cremada, els crits, la sang, el puritanisme, la por a déu, la Foscor de l'esperit.
Aicart era el contrari, la llum. La nova esperança d'una Occitània, d'un somni. D'una vida sense pors, plena de "cançons" a dames que li agraien les rimes. Aicart era un cavaller de la llum (Coelho).
Marcabrú confirmà la versió del bisbe i marxà. No era bo restar en aquell poblet en els pròxims anys. En canvi, Aicart, hi romangué. Havia conegut gent interessant, i el baró el cuidava.
Gairebé a la sortida del poblet, a la banda més allunyada del centre, al costat del pont, hi vivia Ermessenda amb la seva família. Una família normal, pagesa, humil, càtars de cor. Ermessenda era un bon motiu per cantar durant molt de temps en aquell poblet. I així va començar a ser, fins que van arribar gents extranyes. Monjos dominics que viatjaven de nit.
Alguns parfaits no van veure cap bon senyal en la presència dels seguidors de St. Domènec. L'assumpte feia olor a foguera i a Inqu... no podien dir-ho. Se'ls feia un nus a la gola. Els més ràpids van poder marxar, però la tempesta de seguida descarregà sobre el poblet.
Una carta amenaçant del Bisbe catòlic de la contrada obligà al baró a canviar d'actitud. Es tornà cruel i sanguinari. Regirava cases de nit, els seus soldats violaven ancianes, dones i donzelles, pegaven i mutilaven nens, i feien escarni dels homes forts i treballadors del poble.
Cada nit rebia, el poblet. El castell del baró s'encenia com en una flama quan es feia la nit, i poc després se sentien les passes pesades dels soldats baixant muntanya avall. L'horror regnava cada nit. Aicart havia desaparegut. Alguns deien que la seva ombra tan noble era falsa, altres deien que era un cobard, i Ermessenda no deia res... es llevava cada nit donant gràcies perquè casa seva restava intacta.
La Inquisició no va aparèixer, el baró s'ho passava prou bé tot solet. I l'Ombra d'aquells versos recitats per Aicart els vesprés d'estiu a la plaça, amb aquella veu potent, i tímida alhora; l'Ombra es fixà en l'imaginari popular.
I es digué que quan tornés l'Ombra, l'Horror acabaria. Que qui veiés l'Ombra, ho digués, que caldria enxampar-lo. La por medieval havia atrapat el cor de la gent del poblet... Aicart no feia versos i no apareixia. Ermessenda no sabia res més.
Una nit d'estiu, amb lluna plena, semblà que el cant dels grills va fer desaparèixer l'Horror del cap d'Ermessenda. I va recordar la presència d'Aicart feia tants mesos. Recordà com la mirava... semblava que només la mirava a Ella així. Segur que només li devia semblar.
Ermessenda també es preguntà perquè casa seva era l'única que ningú havia tocat, i perquè si els seus pares no eren ningú, a més: també eren càtars!!! Es llevà del llit, i es recolzà a la finestra. L'Ombra d'Aicart... qui el trobés... Aleshores sentí un soroll, al pont, entre matolls, una corredissa. Oh! Què extrany! Qui gosava sortir de casa després de l'hora de l'Horror!!!!!
Eremessenda ho va voler esbrinar, i també sortí corrents cap allà. No trobà ningú. Mirà més enllà del riu que la Lluna feia de plata, i veié una Ombra asseguda en una gran roca rodona, de riu, llegint un paper, concentrada. L'Ombra es mogué i s'esfumà.
Ermessenda no sabia si només li havia semblat que a la roca hi havia... ooh! Entre els matolls hi havia un paper! Un paper doblegat en quatre. Ermessenda el desplegà, curosa. Hi havia poca lletra, i Ermessenda no sabia llegir més que algunes paraules i lletres. A baix de tot del bell paper, hi havia una "A."
Segur que era d'Aicart. Se'l quedaria, però no podria saber què significava. Tornà al llit. I els dies se succeiren sense que la sang esquitxés la casa d'Ermessenda. Una nit a finals d'estiu, Ella notà un fred a la galta. Una foscor se li havia acostat i li havia dit a cau d'orella, que l'Ombra la guardava. Que cada nit, la guardava. Que dormís a gust.
Ermessenda va creure en l'Ombra, i dormí. Ja era segur que l'Horror no la tocaria a Ella, ni els seus. La noia guardaria sempre aquell paper al seu pit, ben a prop del cor.
Tot i que l'Ombra tornaria per recitar a la plaça. Aicart tornaria de la Fosca per veure Ermessenda.
